Xavier Altimir: “La Llei de la CASS s’hauria de posar en una trituradora i fer-la tota nova”

El president de la Confederació Empresarial Andorrana, Xavier Altimir, incideix en la necessitat de tirar endavant un nou Codi de relacions laborals més modern i adaptat a les noves modalitats de feina, de posar fi al descontrol de la despesa sanitària i d’aixecar l’economia i millorar la qualitat dels serveis. El líder de la CEA demana també un esforç de tothom per canviar la imatge d’Andorra en positiu.

Els sindicats han reclamat la represa del diàleg social, des de la CEA també s’ha demanat aclarir tota aquesta qüestió de la representativitat i fer efectiu aquest diàleg, ¿hi ha bona disposició per fer-ho possible?
Amb els sindicats sempre hem tingut una relació cordial i hem mantingut diferents trobades i reunions. Sí que és veritat que reclamem des de fa bastants anys una reforma del Codi de relacions laborals i lligada a aquesta hi va lligada la llei d’acció sindical i d’acció patronal. Es tracta de dues lleis molt relacionades amb el Codi de relacions laborals i que al final han de determinar quines són les institucions o associacions que han de representar els treballadors i els empresaris. Donarien unes regles del joc i un marc, amb uns mínims i màxims d’exigències, perquè tothom sàpiga quanta gent es representa, a qui i si realment aquesta representativitat et legitima per poder asseure’t en una taula i negociar tots els convenis que s’hagin de negociar, ja sigui amb els sindicats o amb el Govern. 

Es parla de la necessitat de flexibilitzar el mercat laboral, ¿cap a on ha d’anar?
Més que una flexibilització proposem un Codi de relacions laborals nou i modern, que sigui pràctic, àgil i que s’adapti als temps que corren. Avui en dia les modalitats de feina han canviat, les empreses necessiten molt més contractar a temps parcial o en funció de les necessitats, també hi ha cada vegada més gent que és autònoma o freelance que no està lligada a una sola empresa sinó que fa feina per diverses. Hi ha la qüestió dels estudiants en pràctiques i estudiants d’altres països que puguin venir a fer-les a Andorra, el tema de les contractacions en cap de setmana o contractacions en temps d’alta afluència de turisme. En definitiva, cal fer un Codi de relacions laborals que s’adapti a les necessitats del país i de les empreses i els treballadors. I a més a més, legislar sobre qüestions més concretes com per exemple l’edat de jubilació. 
 

¿En quin sentit?
En aquests moments hi ha casos de gent que arriba a una certa edat i amb uns certs tipus de feina que no casen perquè hi ha una implicació del tema físic i que poden posar en perill la integritat de les persones. Pujar a una bastida amb setanta anys doncs no és recomanable, o conduir un autobús amb vuitanta persones a partir d’una certa edat quan ja no tens els mateixos reflexos doncs tampoc. Amb això no vull menysprear les capacitats dels que tenen una certa edat, perquè els que cada vegada ens hi acostem sabem que tenim molt per aportar, però sí que hi hauria d’haver uns topalls on a partir d’una certa edat tinguessin l’obligació de jubilar-se i adaptar el seu lloc de feina en un altre àmbit. Hem de tenir clar que molta d’aquesta gent té molt a aportar en temes de formació i coneixement, i cal aprofitar aquesta experiència. 

¿Obligar a jubilar-se?
Tenim clar que cal fixar per llei una edat de jubilació on no diem que la gent no pugui treballar més però on el comptador es posi a zero. És a dir, a partir del dia que es determini, les empreses si tenen l’interès que el treballador pugui continuar lligat a l’empresa però amb un altre tipus de feina pel tema físic que dèiem, que el puguin tornar a contractar però partint de zero. Aquell senyor ja estarà cobrant una jubilació i si a més a més pot exercir una altra activitat i percebre una retribució suplementària doncs benvingut. No m’agrada que a la gent se li vagi tancant la possibilitat de fer coses, i no es pot anar limitant en funció de l’edat, però sí hi ha d’haver uns mínims de reglamentació per evitar que passin casos com actualment, on un senyor que arriba  a l’edat de jubilació no es jubila i espera a veure si l’empresa l’acomiada, crec que això és l’altra cara de la moneda. 

¿Hi ha mancances a nivell de formació? 
Són els deures pendents de fer. Podem entonar part del mea culpa els empresaris, i també ho hauria de fer l’administració que no ha sabut posar ordre en tot el tema de la formació professional, tot i que tenim escoles per fer-ho o fins i tot la mateixa Universitat, d’on surt gent que han fet la carrera d’informàtica o d’infermeria i tenen de seguida llocs de treball. Però és evident que en sectors lligats al turisme, com hostaleria o comerç ens ha faltat molta implicació per tenir un marc de formació que hagués fet que a Andorra poguéssim donar una qualitat molt superior a la que jo crec que avui s’està donant. De fet, fa pocs dies la Unió Hotelera reclamava justament això. 

Sí que es projecten centres...
Hi ha l’escola Vatel, la del Mediterrani que veig que s’està endarrerint la seva implantació... Hi ha indicis, s’està fent un passet, però tot això ho haviem d’haver començat molt abans i és una manca que ha tingut aquest país. 

Lligat una mica a això hi ha la reforma del Servei d’Ocupació. Les empreses es queixen que manca personal però hi ha gairebé 500 aturats.
Aquí hi ha una anàlisi que tampoc s’ha fet mai, que seria determinar quin és l’atur estructural del país. Hi ha una part de la població que per problemes físics, personals i per molts motius no poden treballar o no s’adapten a un treball a llarg termini i constantment es troben que van voltant d’empresa a empresa i sense feina. Caldria determinar quina gent forma part d’aquest sector i mirar de trobar solucions amb formacions i amb ajudes, i que quan estiguin inscrits al Servei d’Ocupació sigui perquè estan en disposició d’incorporar-se al mercat laboral. Tinc, però, la sospita que hi ha una part de la gent que hi ha al Servei d’Ocupació que es poden trobar en situacions personals que els fan molt difícil que puguin trobar una feina regular. També cal formació a la gent que està al Servei d’Ocupació i que difícilment trobaran feina al sector al qual pertanyien. Parlo per exemple del sector de la construcció que ha perdut 3.000 persones els darrers anys. Cal formació perquè es puguin reciclar i anar a altres sectors, tot i que també s’ha fet petits esforços. 

Hi ha també tot el tema de les quotes.
Anem posant pedaços. Sempre hem demanat la quota permanent oberta, una proposta que ja vam fer fa molts anys al Govern. Es tractaria que les empreses que necessitessin gent i no n’hi hagués al mercat nacional en poguessin incorporar. Estem parlant de l’obligació d’anar al Servei d’Ocupació i si el perfil que es necessita no hi és que automàticament tinguem autorització per trobar aquesta persona fora del país sense haver d’esperar l’obertura de quotes. Perquè el que no podem fer és frenar el creixement de les empreses o que n’hi hagi que puguin apujar els seus nivells de qualitat i se’ls negui aquesta possibilitat perquè no poden cobrir els llocs de treball que necessiten. És la proposta que mai se’ns ha volgut tenir en compte, tot i que crec que és molt prudent perquè estem parlant de l’obligació d’anar al Servei d’Ocupació i només tenir la possibilitat de portar algú de fora quan el mercat intern no te’l pot proveir.

¿Què li sembla la proposta dels sindicats d’incrementar el salari un 10% en quatre anys?
És el peix que es mossega la cua. Si nosaltres podem aixecar el nivell de qualitat dels serveis, segurament podrem aixecar també el nivell de preus i de retruc els salaris. El que s’ha d’intentar és aixecar el nivell, que Andorra segueixi sent un lloc de turisme atractiu però amb una oferta més potent i de més qualitat i d’aquesta manera els sous també pujaran. Al final tot serà una conseqüència, si es factura més l’empresari podrà pagar més. A vegades volem pintar l’empresari com una persona a qui només li interessa fer beneficis i tenir els seus treballadors en precari i això no és així. Tot bon empresari vol evidentment un benefici, perquè crea una empresa i pren un riscos, però és gràcies als seus treballadors que l’empresa funciona i ofereix la qualitat que vol i per això si pot els paga bé. Els salaris han d’anar en conseqüència al PIB del país i si l’economia creix, els salaris també ho faran.

El que sí comparteixen amb els sindicats són les critiques a l’increment de cotització a la CASS.
Amb aquesta qüestió es dóna una inseguretat jurídica. Fa tres any i mig vam fer l’obertura econòmica per mirar d’atraure empreses amb unes regles de joc determinades que ara estem canviant. Hem començat canviant la quota de la CASS i això és un augment dels impostos. Una empresa que es plantegi venir al país i vegi que en tres anys canviem les quotes de la seguretat social pot arribar a pensar que en poc temps canviarem l’IRPF, l’impost de societats.

Però cal garantir el sistema.
La sanitat d’aquest país és un descontrol i cal posar-hi ordre. L’altre dia vaig llegir que el dèficit de la branca general s’incrementa en sis o set milions més dels que ja teníem i el dèficit era ja de vuitanta i escaig milions, i això és una barbaritat. Els responsables de gestionar la sanitat del país haurien d’explicar el perquè d’aquest descontrol. S’ha perdut massa salarial i recursos a la CASS però també s’ha perdut molts clients del sistema sanitari, molta gent que ha marxat,  hem passat de gairebé 80.000 habitants a 70.000 i poc... El que diem és que abans d’apujar impostos i cotitzacions cal fer una anàlisi i veure què està passant. I després si hi ha necessitat d’apujar dos, tres o deu punts doncs parlem-ne i apugem-los. S’ha fet la feina fàcil que és apujar-los i no s’ha fet la feina de controlar la despesa. 

S’hi està treballant
Se’ns diu que s’està fent però els resultats no els veiem per enlloc, al contrari. S’hauria d’agafar la llei de la CASS i posar-la en una maquineta d’aquestes trituradora i fer-la nova, perquè aquesta llei, aprovada per cert per unanimitat del Consell General, és una de les responsables de la situació actual perquè ha causat aquesta espiral de dèficit. El Consell General hi és per fer lleis però també les pot desfer i fer de nou. Haurien de fer el favor d’afrontar aquesta qüestió igual com el Codi de relacions laborals, la Llei de funció pública i tantes altres que no s’estan afrontant com s’havia dit que es faria.

Des de la CEA s’ha reclamat reformular la marca Andorra. ¿Els preocupa l’efecte de casos com BPA, els papers de Panamà o aigua d’Arinsal?
El que ha passat ja no es pot evitar, fins i tot el darrer tràngol de l’aigua d’Arinsal. El que sí que podem fer és esforços i posar recursos per intentar vendre aquesta imatge que el país necessita de cara a l’exterior: una Andorra que s’ha transformat, que ha deixat de ser un paradís fiscal, que és un país acollidor que ha obert l’economia, amb unes possibilitats competitives molt interessant, i sortir a vendre aquesta nova marca Andorra de nou país, que ha deixat d’estar en una peixera, que ha trencat el vidre i que s’ha obert al món. Per fer aquesta comunicació cal disposar d’una estratègia, tenir molt clara la marca que volem vendre de país global... I aquí hi hauria una feina a fer d’asseure’ns tots junts i no anar cada un per la seva banda. Per posar Andorra a Google i que enlloc de paradís fiscal, BPA i tot això surti paradís per viure. Cal un esforç brutal, es necessiten recursos, molta feina i implicació de tothom. Cada andorrà, cada ciutadà ha de ser un ambaixador i fer transmissió constant que Andorra ja no som això que alguns encara volen fer creure que som.

“Europa no té cap interès que Andorra s’enfonsi perquè estaríem parlant d’un genocidi econòmic”

¿Com està el treball conjunt que fan amb la Cambra i l’EFA sobre l’acord d’associació?
Està molt verd, perquè el que demanem és informació. No val la pena posar-se a fer treballs partint de zero sense saber fins a on ha avançat el Govern. Nosaltres hem tingut reunions amb empreses de diferents sectors per saber què opinen d’un acord d’associació. El que sí tenim clar és que hi ha un gran desconeixement. La gent no sap exactament què comporta, no estan informats ni s’han parat a analitzar què pot comportar tot això quant a la situació de cada sector i negoci en l’actualitat, perquè aquí tocarem coses molt sensibles com l’acord duaner, la circulació de persones, les franquícies duaneres... I tot aquest escenari actual, l’acord d’associació el canviarà si no al 100% en un 98% i aquí el que falta és més informació i saber cap a on ens portarà aquest acord.

¿Quines han de ser les línies vermelles?
Cal tenir clar, i el Govern ho sap, quins són els sectors que més contribueixen a l’economia de l’Estat i tenir clar, per tant, que els canvis que es puguin produir poden afectar molt directament a la part esquerra del pressupost que són els ingressos. Si no aconseguim que la inversió estrangera tingui èxit i que sectors com el tabac i la banca continuïn aportant al PIB ja m’explicaran d’on traurem els recursos per pagar l’estructura d’aquest Estat. Compte amb el que toquem perquè pot afectar sectors clau i que tiren del carro de l’economia del país. I compte també perquè pot acabar influint en què la inversió estrangera tingui èxit, i com que no estem fent els deures amb la part dreta del pressupost i seguim gastant tot el que tenim i més haurem d’acabar apujant impostos i s’estarà produint l’efecte contrari del que es busca, que és un país amb una fiscalitat competitiva, atractiu, amb seguretat jurídica i que sigui sostenible. Estem en una situació molt delicada i cal que els nostres negociadors amb la Unió Europea filin molt prim.

¿S’ha de ser prou valent per dir no, si cal?
L’altre dia en una conferència, el director de l’Institut Elcano deia que la Unió Europea no té cap interès que Andorra pugui sortir perjudicada de l’acord d’associació perquè el primer fracassat seria la pròpia Unió Europea. El principi de la UE és que tothom pugui gaudir i tenir la llibertat per fer un país que pugui ser autosuficient i tenir possibilitats de creixement. Ja que estem negociant i que se’ns exigirà moltes reformes, una bona part de les quals ja s’han fet com l’acord monetari, l’homologació fiscal... doncs demanem. Cal analitzar què necessita el país perquè dins d’aquest nou escenari que s’ha produït amb les reformes que ens hem vist abocats pugui  seguir sent atractiu i competitiu. Demanem, per demanar que no quedi, posem coses sobre la taula. I estic convençut que Europa, com deia aquest expert, no té cap interès que Andorra s’enfonsi perquè estaríem parlant d’un genocidi econòmic. Cal comunicar molt bé, explicar molt bé què és Andorra, com funciona i quines són les seves fortaleses i quines les seves febleses perquè ens ajudin a eliminar febleses i a enfortir les fortaleses. A un país com Andorra, Europa no li ha de fer cap mena de por, tot i que ells segur que intentaran tirar cap al seu costat. I els nostres negociadors han de tenir molt contacte amb els sectors productius del país per conèixer el més petit detall que pot ser important.