ENTREVISTA A... Jorge Dias, internacional i entrenador del CE Sant Julià
Es retira de la selecció amb 33 anys, 53 internacionalitats i 20 gols. Jorge Dias, tot i tenir sang portuguesa i haver de triar al seu moment entre la selecció del seu país de sang i el d’acollida, ho va tenir clar, malgrat tenir complicacions per obtenir el passaport. Als 17 anys es va estrenar amb un amistós al Joan Alay contra Croàcia i marcant un gol. El seu últim partit va ser a Chisinau, amb triomf sobre Gibraltar.
Amb 53 internacionalitats penja les botes. ¿Quins records s’emporta?
El millor record és poder defensar la selecció del teu país. Al principi, per poder jugar amb la selecció sènior vaig tenir molts problemes, sobretot per la qüestió de la nacionalitat. Tenia 17 anys, estava concentrat per a un Premundial i estava a punt de rebre el passaport, però encara no havien passat 25 anys. Jo sóc de sang portuguesa, però el meu país, on han nascut els meus fills i on visc, és Andorra. No vaig poder disputar el Premundial, tot i haver jugat partits amistosos, però finalment la llei va canviar i vaig poder ser internacional als 20 anys. Em retiro a punt de complir-ne 34. He viscut moments molt bons.
El nivell del futbol sala del país ha tingut les seves fases. Quan jo era jovenet era molt diferent perquè quasi tota la selecció es nodria de l’FC Andorra i d’algun complement del CE Sant Julià. La gran majoria de jugadors competien a la Divisió d’Honor espanyola o a Plata. Es notava molt. Ara ens trobem amb molts problemes perquè ja no tenim equips a alt nivell; l’únic, el CE Sant Julià, i només la nostra base. És molt complicat i s’ha de treballar molt més perquè el futbol sala faci un pas endavant i no acabi anant a pitjor.
¿Quin ha estat el seu millor moment a la selecció i quin ha estat el pitjor?
El millor moment va ser a Romania. La selecció va competir a un gran nivell contra Ucraïna, l’amfitriona i Holanda. Va ser inoblidable, amb un pavelló ple. A Romania la vam deixar sense poder classificar-se amb un empat a quatre per un gol de Jona a l’últim minut. No ens ho crèiem. De mals moments no en recordo. Potser el que passa actualment amb el futbol sala del país. Sense voler menysprear la Lliga andorrana, per tenir un bon nivell per anar a competir s’ha de competir bé. És complicat arribar a aquestes cites ben preparat. Estem en un país on es pot reunir els internacionals cada setmana per anar treballant. És una opinió personal.
El millor adéu va ser amb una victòria contra Gibraltar al Premundial, però després de 53 internacionalitats, ¿se sent recompensat?
No busco ser reconegut. Des de petit sempre he cregut que podia ser professional del futbol sala. Ho he estat. Ara sóc un privilegiat per seguir dedicant-me al futbol sala gràcies a Txarli [Ramon Ibars, director de Sasectur], per haver-me donat aquesta oportunitat. El reconeixement el tinc de la meva família i el meu propi. He sabut estar allà. Em quedo amb el que he fet i amb els amics que he aconseguit.
Al seleccionador, Xavier de la Rosa, li passa com a vostè al CE Sant Julià, és a dir ha de dirigir un grup en ple canvi generacional. ¿Com es gestiona?
N’hem parlat aquests dies aprofitant que estava amb la selecció. Ara és el que hi ha. Ho hem d’assimilar, sobretot nosaltres, que som els entrenadors. Hem de canviar el xip com més aviat millor. Són canvis generacionals i quan passa en aquest país, que és molt petit, has de lluitar amb el futbol. El futbol sala del país té un gran problema. S’ha de treballar en equip i preparar molt bé els xavals. Ells han de creure en aquest esport. Ens queda molt poc i està en coma, i l’hem de reanimar. Club i federació hem de treballar de la mà.
Amb la desaparició de la secció de futbol sala de l’FC Andorra, ¿creu que ha baixat el nivell del futbol sala al país?
Pel que fa a tenir un equip a dalt sí, però hem de ser realistes perquè va estar a dalt gràcies al bon pressupost que tenia i amb jugadors de fora. De casa només hi érem Aitor Rubio, Jona i jo. Tots els altres jugadors eren de fora. Teníem equips a l’elit, tot i que van acabar sense cap jugador de la casa. El CE Sant Julià fa quatre temporades era a Preferent Catalana i els jugadors d’aquí no tenien quasi il·lusió per jugar a Divisió de Plata. No vol dir ara que no hi hagi futur, perquè hi ha jugadors bons i n’hi ha.
És el seu primer any en una banqueta sènior i el CE Sant Julià ocupa l’últim lloc de la Tercera Divisió. ¿No es penedeix d’haver agafat tan aviat la banqueta del primer equip?
Esportivament vols estar al més a dalt possible, però jo ja sabia el que hi havia. És un canvi generacional molt gran. En el partit contra l’Aldea vaig convocar cinc juvenils i l’equip tenia una mitjana d’edat de 20 anys. No és ser conformista. Tot i així, continuarem treballant. Hem pujat de divisió amb grans equips, però la realitat és que el nivell de l’any passat de l’equip era molt diferent. No me’n penedeixo. Treballaré perquè s’il·lusionin pel futbol sala. Lluitarem i treballarem amb moltes ganes. L’objectiu és la permanència. S’ha de treballar amb la gent jove. El canvi generacional no el volem posar d’excusa, ja que tenim equip per salvar la categoria.
¿Es veu com a seleccionador?
No m’ho he plantejat realment. Treballo per a un club. Si m’agradaria, ¿per què no? Representar el teu país com a jugador és molt gran i com a seleccionador també ho és. És una opció que hi és perquè sóc entrenador. Tot el que hagi d’arribar arribarà. La situació actual és que sóc entrenador d’un bon club amb una estructura molt bona. Si en un futur pot passar, doncs tant de bo. De moment el present és aquest.
FOTO: FAF