“La decisió té més a veure amb el desgast que produeix l’exigència”
Entrevista a Adolfo Baines, extècnic de l’Inter Club Escaldes
L’entrenador navarrès Adolfo Baines va aconseguir amb l’Inter Club Escaldes, un club que fa tres anys va assolir l’ascens a primera, dos títols: Lliga i Copa Constitució i, per tant, classificar els escaldencs per disputar la ronda preliminar de la Champions i després la segona ronda prèvia de l’Europa League. Inter i Baines no van arribar a cap acord per continuar i el d’Isaba explica els motius i lloa l’oportunitat que li va donar el club.
Sorprèn que el tècnic de l’equip campió del doblet marxi...
Soc conscient que és una notícia que ha pogut causar estupor. A mi mateix em va sorprendre ja que la meva intenció el dilluns era seguir entrenant l’equip.
Per què s’ha arribat a aquesta situació de manca d’entesa?
Públicament s’ha esgrimit l’argument econòmic com un escull insalvable, però jo vull dir en aquest aspecte que una negociació té moltes arestes i la qüestió econòmica només n’és una. Ni tan sols és la més important. Un pot demanar la catedral de Sevilla amb tots els sants a dins, que és com demanar la lluna. Això no significa que accepti l’ermita de San Benedictino. Jo volia arribar a un acord. I jo crec que la decisió té més a veure amb el desgast natural que produeix l’exigència i la visió estratègica del projecte després de tenir una temporada amb tant d’èxit.
Es veia seguint?
Sí. Evidentment. És veritat que després de la consecució de la Lliga i la Copa i tot el soroll extraesportiu que es va generar al voltant del club em van entrar dubtes. Un vol sempre desenvolupar la seva feina en un ambient menys tòxic, però ràpidament em vaig animar perquè vaig trobar elements per entusiasmar-me de nou. De seguida vaig veure que podia continuar un any més perquè volia intentar el repte d’anar a Europa i assolir passar ronda.
L’ambient tòxic era intern o extern?
A nivell intern no hi ha hagut cap tipus de toxicitat. És cert que quan en una organització ens deixem de focalitzar en les virtuts del company i ho fem més en els defectes per aquí comença el declivi moltes vegades, però estic content a nivell organitzatiu de com hem funcionat. Em referia més al soroll extraesportiu que es va generar després de la semifinal de Copa. No va ser gens agradable. Això sí, des d’un principi vaig tenir molt clar que els meus jugadors eren absolutament innocents i no tenien cap tipus de responsabilitat amb tot allò que se’ls atribuïa. Mai vaig dubtar-ne.
Com ho va gestionar?
No va ser fàcil. Va ser desagradable perquè d’alguna manera tractaven de desvirtuar una mica els èxits assolits al camp. Van ser acusacions infundades. Com a professional del futbol t’entristeix profundament perquè saps del cert que no ha estat així. Van ser dies convulsos i es respirava intranquil·litat en l’ambient. Afortunadament amb el temps es van posar totes les coses a lloc i tot va quedar clar.
El desgast va ser de vestidor o de junta directiva?
Un desgast de les dues parts. Jo soc un entrenador que des del minut 1 ha tingut clar els objectius que perseguia i quina era la manera d’aconseguir-ho. Soc conscient del grau d’exigència que he traslladat als futbolistes. Conec perfectament el context de la lliga andorrana que és amateur. Ells tenen la seva feina i al vespre es dediquen en cos i ànima al futbol. Jo sempre ho he viscut des de la màxima exigència perquè és la meva professió. El meu treball era treure el màxim rendiment col·lectiu i individual dels meus jugadors. Seguir aquest ritme no és fàcil i hi ha gent que es queda pel camí. Costa assimilar que cap a on volem arribar l’esforç ha de ser màxim i potser hi ha hagut gent que no ho ha vist tan clar i per aquí han sorgit els dubtes i manca de sintonia.
Què hi feia un tècnic com Adolfo Baines en el futbol modest del Principat?
Aquest projecte em va seduir des del primer moment perquè em van donar l’oportunitat de pilotar una nau per primera vegada. Jo estava entusiasmat. El repte era apassionant. Era competir a Europa. Un aparador interessant. En aquest segon any ho hem aconseguit i jo volia un tercer any per trencar el sostre de vidre. Anar a Europa i no tornar-te’n a casa a la primera de canvi. Reduir aquesta diferència que hi ha i per aconseguir-ho havia de millorar molts aspectes a tots els nivells. He tingut la sort de tenir dos bons ajudants al meu costat, Renato i Ayala. Han actuat com a termòmetres del vestidor. També he comptat amb la complicitat dels pesos pesants del vestidor. Destacar el comportament exemplar d’Ilde Lima, Marc Pujol, José Antonio, Sergio o Emili.
Creu que es pot trencar, com diu vostè, aquest sostre de vidre i passar ronda europea?
Entenc l’escepticisme que hi ha... Hi ha gent que diu que hem tocat sostre i jo no ho comparteixo. Per mi els sostres són de vidre i no de formigó. A mi els sostres de vidre em conviden a anar a trencar-los i anar a per ells. És el leitmotiv que em mou per treballar en l’esport. Veure una dificultat i superar-la. A cops de martell? Doncs a cops de martell. Per això tenia clar quins eren els processos per tractar de trencar aquest sostre de vidre. Aquí potser a algú li va entrar vertigen.
Va demanar un càrrec de més responsabilitat al club?
No. He gaudit de total independència. Toni Lima em va transmetre tota la seva confiança i em va donar tota la llibertat de moviments. Sempre m’he mogut pels meus criteris. No he tingut ni diferències ni pressions. En absolut. Amb Toni Lima m’hi he intercanviat aquests dies un parell de missatges. Va ser un missatge d’agraïment i de comiat i ens hem emplaçat a parlar. M’emporto un bonic record de la figura de Toni Lima perquè ell em va dur aquí i va apostar per mi. No tinc cap tipus de retret ni tampoc rancor. Ni males paraules cap a ningú. Tot el contrari.
Tornarà al futbol d’aquí?
Ara mateix, no. El que em va seduir d’Andorra va ser l’Inter. Ho veig complicat. Ara em quedo sense feina i hauré de buscar altres reptes.
Pels seus coneixements i també pels resultats assolits... Es veu treballant per la Federació de Futbol?
[Somriu]. Bona pregunta. Ja no és una qüestió de coneixements sinó d’inquietuds. Jo tinc una gran curiositat per seguir millorant i aportant. Un dels grans problemes que he observat a nivell futbolístic a Andorra és que quan un plantejava suggeriments o feia crítiques constructives eren totes agafades, justament, en el sentit contrari. Agafades com a agressions o ingerències. Amb aquesta pregunta... I aquest que m’està explicant? M’agradaria, que amb el temps, la societat futbolística andorrana aconseguís desterrar viure permanentment a la defensiva i atemorit que el que està al teu costat pugui venir a dir-te com es poden fer les coses millor. Així no es pot viure. Un sempre s’ha d’envoltar dels millors. Estic obert a tot projecte que se’m pugui presentar, però ningú de la FAF ha parlat amb mi.