A l’altre costat de l’Atlàntic

Moltes vegades, moltíssimes, confonem la quantitat amb la qualitat. Tots, o bona part de nosaltres, hem desitjat ser feliços i assolir la plenitud. Viure sense les conseqüències de la modernitat de la vida a la qual hem arribat. Sense les contrarietats que ocasiona el que confonem com a major qualitat de vida. Un concepte socialment acceptat amb la possessió de més i més béns materials que ens entretinguin i mantinguin la nostra atenció dispersa de les emocions reals que vivint de manera més quotidiana, és a dir, aquesta suposada qualitat de vida ens fa tenir coses i ens evadeix d’emocions adequades en l’interior del nostre ésser que ens allunyen de les realitats intangibles. Pere Marquina, triatleta i també entrenador personal, va decidir deixar enrere totes les comoditats materials que tenia al país per començar una nova vida a una realitat totalment oposada a Argentina. Fa un any va deixar aquí els seus amics, els seus clients i també la seva família per iniciar un nou capítol de la seva història amb la seva parella, l’argentina Ceci López Cross, i els seus fills Kilian i Izan, a l’altre costat de l’Atlàntic. D’Anyós a General Roca. Del Principat d’Andorra a l’Argentina. Dels Pirineus al nord de la Patagònia. Dels euros als pesos argentins. De les comoditats a les incomoditats d’una altra realitat de vida. 

Marquina, triatleta amateur com ell es defineix, va crear el seu propi local a General Roca d’entrenaments personals i entrena joves talents argentins provinents de la natació, del triatló i, fins i tot, futbolistes. Aquest campió de la Copa d’Espanya el 2016 dels quarantins encara continua competint i diumenge passat va disputar l’IronMan 70.3 a Bariloche (Argentina) i va assolir la 37a posició de la general i la quarta de la seva categoria 45-49, per tant, va aconseguir plaça per al Campionat del Món de Triatló a Nova Zelanda. Ha canviat totalment de vida, però la seva feina continua sent la mateixa i no deixa la seva passió a punt de complir 45 anys. “He deixat el Primer Món per arribar al Tercer Món. No em queixo. Aquí t’adones que quan ho tenim tot ens queixem per ximpleries i vivim massa bé en comparació amb llocs com aquests. Per exemple, he estat entrenant dos ciclistes argentins que acaben de fitxar per un equip Continental italià i per pagar els entrenaments que jo els feia m’explicaven que el seu pare havia de vendre bosses de plàstic...”, va assegurar Pere Marquina, que viu de lloguer en una casa de 200 metres quadrats amb terreny i també té el seu negoci d’entrenador personal, on treballa amb la seva dona, que s’ocupa de la part més estètica i de salut. 

Des que fa un any que va deixar el Principat, encara no ha tornat. Amb tota seguretat ho farà el mes de juliol, quan a Argentina es trobaran a l’hivern. “Vam pensar molt aquesta decisió de marxar. Això sí, sempre el tenia al cap el plantejament de marxar, però la por  de vegades et frena. Era ara sí o sí, ja que els nens estaven en una bona edat per fer aquest pas. Estic segur que qualsevol ha pensat d’obrir les ales i volar”.

A General Roca viu la família de la Ceci, i els nens, Kilian i Izan, van a col·legi semiprivat. “Ells venien d’un nivell alt i aquí el públic és un nivell molt bàsic”. Estan més que adaptats perquè juguen al carrer com quan jo era petit. No pensa a tornar. No entra dintre dels seus plans. “He superat una de les porres que hi havia entre els amics que no duraria ni un any, però encara he de superar d’altres que diuen que tornaré abans del previst”, comenta irònicament. “Mai he pensat a tirar la tovallola, però sincerament encara no soc conscient del canvi que hem fet. Ha estat un any molt intens. Va ser una decisió consensuada i totalment personal. O ho fèiem ara o mai.” Una nova vida a l’altre costat de l’Atlàntic, però amb les mateixes passions: competir i també entrenar joves talents a alt nivell. 

“Són esportistes amb molt de potencial. Això sí, hi ha moltes diferències amb els que entrenava aquí. És com entrenar allà com fa 20 anys enrere, i això que m’he portat tots els meus aparells, que són força moderns.” Un canvi radical però que de moment rutlla a l’altre costat de l’Atlàntic.