Malacalza: “El pàdel està considerat un esport elitista, però tothom hi pot jugar”

Hi ha una sèrie d’esports que, no se sap ben bé per què, en un curt període de temps han experimentat un augment notable de practicants. Un exemple n’és el pàdel. El centre esportiu d’AnyósPark va convidar el jugador professional Gastón Malacalza a fer un clínic i una exhibició. L’argentí ens introdueix en aquest esport amb poc ressò mediàtic i prova d’espolsar els tòpics que l’envolten i que encara estan estesos en la societat.

Ha vingut a Andorra a ensenyar l’esport a què es dedica...
Em van oferir venir a AnyósPark per jugar una mica amb la gent i, depenent del seu nivell, fer un tipus de pràctica o una altra.

¿Els jugadors professionals també es dediquen a fer d’entrenadors?
És una alternativa a les competicions o als entrenaments. S’ha posat bastant de moda els últims anys contractar un professional que faci clínics i exhibicions i jugui amb la gent. En dates lliures es pot organitzar aquest tipus de coses.

¿Havia estat abans a Andorra?
Només de passeig, fa quatre anys. Va ser un viatge molt ràpid, només d’un dia, i vaig conèixer-ne només la part típica.

Doncs a un jugador professional el deu sorprendre trobar-se amb unes instal·lacions com aquestes...
Això és preciós. A l’Argentina un entorn així no existeix. És impensable poder jugar en un lloc com aquest, amb aquestes vistes. No em creuran quan ho expliqui.

Actualment es troba en el 27è lloc del rànquing del Padel Pro Tour. ¿Està en disposició de tornar a ocupar places més capdavanteres?
La meva millor posició va ser parella tres del rànquing fa tres anys. Ara he caigut bastant, és potser la pitjor situació d’una carrera. Però aquest any, amb Gustavo Pratto, que ens coneixem de tota la vida, segurament farem una campanya millor.

¿Un jugador de pàdel es pot dedicar només a això?
No ens podem comparar amb altres esports d’elit, com el tennis o el futbol, però una parella número 1, com són Belasteguin i Díaz, que fa quasi una dècada que són números 1, guanyen molts diners i realment viuen molt bé. És agradable viure del que t’agrada. Però no ens hem de comparar. El pàdel és molt nou al costat del tennis. No té tanta promoció i no té televisió. Potser els vint primers del rànquing poden viure de la competició. Pel que fa a la resta, molts imparteixen classes o fan aquest tipus d’actes, com aquest pel qual sóc aquí.

El pàdel viu un boom aquests últims anys, i a Andorra també. Però, tot i així, se’l considera un esport elitista. Abans l’esquí i el tennis també ho eren, però fa temps que aquesta concepció ha canviat. ¿Variarà també aquesta visió?
El pàdel està considerat un esport elitista, però tothom hi pot jugar perquè no és car. Hi ha pistes molt barates per jugar i pales que no són cares. Al final el pàdel s’adapta. Si vols un lloc molt bo i de qualitat el tens, i si vols un lloc normal o públic, també. S’ha massificat i s’ha tornat popular. No és car. És molt fàcil, senzill i divertit, i realment ha picat fort.

¿Els jugadors comencen de zero o provenen del tennis?
El tennista té la tècnica. No deixa de ser una minipista de tennis, però tancada amb vidres. El sistema és similar, com es compta, com es colpeja la bola... i adaptem aquests cops a la manera de jugar. Com que és fàcil i divertit hi pot jugar qualsevol. Físicament no requereix la mateixa activitat que el tennis, que té una pista més gran i a què es juga individualment.

Mirant el rànquing mundial, aquest és un esport en què destaquen els veterans...
És veritat, jo ja tinc 37 anys. Són 21 anys en el pàdel i 18 com a professional. És una de les coses que et permet aquest esport. Hi ha jugadors d’edat i no hi ha gaires recanvis, no hi ha gaire gent nova. Si hi ha­gués tants recanvis com en el tennis, amb tants nois de 20 estaríem més preocupats.
És un esport de temps, de conceptes, d’experiència. Em fixo en les millors parelles. En la número tres hi ha Auguste, un dels millors de sempre, que té 40 anys i potser juga millor que abans. És una cosa atípica en l’esport.

Tens menys velocitat, però guanyes en destresa per enviar la bola on vols. És allò que jo no em cansi i l’altre, sí...
Exactament. Perds potència i recuperació física, però guanyes en experiència i en saber jugar. Si et fixes en partits de primera, juguen molt bé i és com una partida d’escacs. Ho tenen molt estudiat, i això t’ho dóna el temps.

Així doncs, com menys corris millor...
Una cosa així.

¿I què els falta als joves per destacar com ho estan fent els veterans?
Tenen poc recorregut i no tenen ni la condició física ni mental per entendre el joc. Els 30 anys, amb una mica de carrera feta, és una edat ideal perquè la teva ment i el teu cos responen. En definitiva, tens l’experiència adquirida.