Plega l’últim que quedava

Xavi Teixidó va ser el primer a anunciar la retirada. Ho va fer el 2016 i als 44 anys, després de gairebé 20 anys de carrera. Després va ser el seu germà, Ferran, el 2018 i amb 45 anys, i el 2022 va plegar Marc Casal, amb 40 anys. L’últim que quedava d’aquesta doble saga de germans era Òscar Casal. El mes d’octubre del 2022 ja va renunciar a la beca i ahir va anunciar la retirada als 43 anys. Els germans Teixidó i els Casal passen a ser història, història bonica, però tot té un principi i un final. 

El germà gran dels Casal deixa enrere 12 temporades a l’alt nivell i amb un currículum envejable en el món de les curses de muntanya. Quatre vegades Top-10 a la general de les Sky World Series, tres vegades Top-10 a la general de la Vertical Kilometer Series, campió de la Copa d’Andorra en cinc ocasions, 25 victòries a la Copa d’Andorra i Top-5 en proves de nivell internacional destacant el primer lloc a la Yading Sichuan i a la Transalpine. A la roda de premsa de comiat realitzada ahir al matí a la seu de MoraBanc, màxim patrocinador de la Federació Andorrana de Muntanyisme (FAM), no hi va faltar el seu germà Marc. “No tinc gaire a dir. Gràcies a la FAM per tots aquests anys d’ajudes, tot i ser un esport minoritari. Aquest és un dels esports que més podem practicar en aquestes meravelloses muntanyes que aquí tenim. També estic molt agraït a Fabrizio Gravina, el seleccionador, ja que els últims vuit anys he treballat amb ell i entre els dos hem après moltíssim. I com no, gràcies a la meva família. Tinc dos fills i la meva dona s’ha ocupat de tot mentre jo viatjava a competir. Sense ella tot això no hauria estat possible”. D’aquesta manera va començar Òscar Casal la roda de premsa del seu comiat. Davant seu hi havia Sílvia Riva, ministra de Cultura i Esports. “Ella és amiga meva de la infància. Gràcies per venir”. I tot seguit, explicació de la seva retirada de l’alta competició. “No plego perquè estigui lesionat o els resultats no acompanyin. Hi ha un moment que el cap diu prou i t’adones que aquest és el moment de plegar. Estic molt agraït d’haver pogut allargar la carrera d’esportista fins als 43 anys”. I la vida d’Òscar Casal passa a tenir altres prioritats. “La meva retirada és un tema de motivació i també mental. Tinc altres prioritats a la vida”. 

Quan Marc Casal, el seu germà petit, va decidir anunciar que ho deixava perquè s’havia buidat,  a ell també li va passar una mica pel cap. “Vaig començar a donar-hi voltes, però en aquell moment volia seguir corrent i de cop i volta el meu cap va dir... Aquest és el moment. Vaig començar a gaudir més dels nens i les coses que abans eren secundàries passen a ser prioritàries”. Marxa emocionat i a la vegada satisfet. “Ho he donat tot i el millor de mi. Estar per estar no tenia cap mena de sentit. Els joves han de pujar i els veterans, és llei de vida, hem de dir adeu”. 

Quan va començar, el món de les curses de muntanya era ben diferent. I així ho recorda. “En ser un esport minoritari estava desorganitzat i aquí a Andorra aquesta desorganització a nivell mundial també era una conseqüència. Per tant, en aquella època no hi havia un equip pròpiament dit. Fa uns anys amb el treball federatiu i també de Govern tots van començar a anar de la mà. Ara hi ha un equip i espero que continuï així”. 

Òscar Casal va valorar la dificultat de practicar aquest esport i la sort d’haver tingut algú molt a prop d’ell dia a dia. “He tingut la gran sort de poder sortir a entrenar amb algú del meu nivell i a més aquest era família. Quan es va retirar es va fer més dur. Si tens algú que t’empeny vas fent camí”. I a partir d’ara què? “No m’he plantejat res. Ajudar  la FAM? Si m’ho demanen aquí em tenen. De moment no tinc cap pla. El que hagi de venir ja vindrà. El meu germà i també els germans Teixidó som actius d’aquest esport al país i podem aportar la nostra experiència si la necessiten”. 

Ara és el torn del jovent. Del canvi generacional. “Tenim l’Arnau Soldevila, que va fer una gran temporada. Ha crescut molt mentalment i ha fet un pas endavant. Els altres encara són molt joves i jo els dic que no tinguin pressa per arribar-hi”. Emocionat, però sense cap llàgrima. Final a les dues sagues de germans.

 

“Em quedo amb el triomf a la Transalpine del 2015”

 

El millor record d’Òscar Casal? El triomf a la Gore-Tex Transalpine Run. Una de les proves més dures, amb vuit etapes per parelles creuant els Alps d’Alemanya, Àustria, Itàlia i Suïssa, és a dir, un total de 268 quilòmetres i un desnivell positiu total de 16.000 metres. “Són molts anys i molts moments, però si he de triar-ne un em quedo amb la Transalpine del 2015 que vaig guanyar amb el meu germà. És com el Tour de França de les curses de muntanya. Sempre la portaré al cor”.