Pol Vives: “Si no me’n vaig ara als Estats Units ja no hi aniré; és ara o mai”

Comença el somni americà per a Pol Vives. El ‘combo-guard’ andorrà, de tan sols 19 anys, s’incorpora al Cuesta College, un ‘community college’ que es troba a San Luis Obispo County, a la costa central de la regió de Califòrnia. Hi va a estudiar i també a jugar a bàsquet, la seva gran passió des de petit. Deixa el segon equip del BC MoraBanc i aspira a créixer professionalment i personalment en aquesta nova aventura.

Per què ha decidit fer les Amèriques?
És el millor lloc on pots compaginar estudis i bàsquet. És clar que pots anar a Barcelona, però és molt difícil estar en un nivell alt esportivament parlant i alhora poder fer una carrera. A més a més, crec que els Estats Units és el millor lloc per millorar el meu bàsquet perquè hi ha molt bons jugadors i sens dubte la tria no podria ser millor.

Va acabar d’estudiar a Manresa i d’allà cap als Estats Units. Molta diferència...
Aquest any no he fet res després d’aprovar el batxillerat perquè vaig decidir millorar el meu anglès, perquè ja tenia previst anar als Estats Units, però sí que és cert que serà molt diferent. Això sí, estic preparat.

I tindrà una beca esportiva?
Hem pactat un preu amb el Cuesta College... 

Quan marxa cap allà?
El dissabte 19 d’agost. Estudiaré una enginyeria i jugaré a la CCCAA amb el Cuesta College.

Com han anat aquests contactes amb el Cuesta College?
Aquesta aventura ja la tenia al cap des de feia dos anys, ja que vaig estar a punt d’anar a una universitat a Los Angeles, però just una setmana abans del Preeuropeu em vaig trencar els lligaments encreuats del genoll i no hi vaig poder anar. El BC MoraBanc Andorra em va fer el favor i em va preguntar si em volia quedar aquí amb ells, i em va dir que em recuperarien. Un cop recuperat vaig jugar amb el segon equip a la Lliga EBA. En principi amb el BC MoraBanc vam pactar un any i tenia clar que després volia marxar als Estats Units.

Està nerviós per començar aquesta nova aventura en la seva vida?
Realment sí, però ja vaig marxar de casa als 12 anys per jugar a les inferiors de l’FC Barcelona. I això ja t’ajuda a saber el que vols i a madurar. Si no me’n vaig ara als Estats Units ja no hi aniré. És ara o mai. És clar que tinc una mica de por perquè estaré lluny i no a Barcelona. Seré a 10.000 quilòmetres i és diferent...

Ja sap quin nivell de bàsquet es trobarà allà, més o menys?
El nivell és bo. L’any passat vaig estar mirant partits i sé que van guanyar el Campionat estatal de Califòrnia. En principi tenen un nivell alt.

Quins objectius es marca?
El lloc on vaig és diferent d’aquí. Al Cuesta College només puc estar-hi dos anys i el meu objectiu és estar-hi l’any que ve i després fer el salt a una altra universitat. Espero que algun caçatalents es fixi en mi i pugui jugar a l’NCAA. El principal objectiu és fer-ho bé i destacar amb el meu equip, i fer el salt l’any següent. 
Pel que fa a estudis, allà faré les matèries comunes. Quan fas el salt t’especialitzes en la teva carrera.

Què li han dit els seus pares sobre la decisió de començar aquesta aventura?
Fins aquest any el meu pare no m’ha dit “Som-hi!”. Al meu pare li fa respecte perquè estaré lluny si passa alguna cosa. Això sí, qui trobaré a faltar molt és la meva parella. Allà viuré en una residència que és al costat del campus, a San Luis Obispo. Al meu equip hi ha quatre espanyols, per exemple. Hi ha un jugador del planter del Reial Madrid, Jorge Bueno. 

Del Sedis Bàsquet, on es va formar, al Cuesta College,  passant abans per l’FC Barcelona. I tot amb 19 anys...
Vaig començar a jugar a bàsquet amb tan sols 5 anys. Quan era infantil vaig fitxar per l’FC Barcelona, i és diferent perquè físicament estava més format que els altres i era superior a ells. Quan compleixes més anys tot s’iguala. De fet, he passat de ser un ala o ala pivot a ser un base. M’he anat adaptant al món d’avui. 

Com va anar l’experiència a Can Barça?
Vaig estar quatre anys a La Masia. Realment no és com tota la gent s’imagina. Et cuiden molt bé, però l’ambient entre els jugadors és molt tòxic i molt competitiu. A vegades arribes a tenir algun problema... 

I va ser MVP d’una Minicopa de la Lliga Endesa, al davant de tot un crac com Luka Doncic.
D’aquell equip on jugava encara queden Pol Figueras i Aleix Font. Encara recordo una anècdota de la final de la Minicopa, quan Luka Doncic, que era el jugador més petit d’ells, em va demanar on podia trobar fotos del torneig. I mira’l ara... Ha passat de demanar-me fotos a ser 
on és.

Quan un és allà deu pensar que hi pot arribar, però no tothom ho aconsegueix...
És clar. Allà has de tenir els peus a terra. Si mires la llista de jugadors que hi han arribat els últims quinze anys, els pots comptar amb els dits d’una sola mà. Arribar-hi és molt difícil. Abans d’anar al Barça vaig tenir una oferta per anar al Joventut de Badalona i em tirava més l’opció d’anar a la Penya que no pas al Barça perquè confien més en el planter. També és veritat que si hagués triat la Penya no hauria tingut el currículum esportiu que tinc ara, ja que he estat MVP de la Minicopa i campió d’Espanya. Potser per a la meva formació hauria estat millor anar a la Penya, però no em penedeixo de la meva decisió. Això sí, soc culer.

I després de quatre anys al Barça, cap al Manresa...
Sí perquè el que jo necessitava és que algú confiés en mi per jugar de base, perquè em vaig quedar molt baixet per jugar d’ala. El Manresa era un club que en aquell moment estava fent un bon equip júnior en què hi havia Guillem Jou, per exemple. De fet, em vaig complementar molt bé amb ell. Joan Barceló també em va ajudar molt a tenir tacte de base, ja que no havia jugat mai de base i vaig començar en categoria júnior.

Quan va fitxar pel segon equip del BC MoraBanc es va veure a tocar de l’ACB?
Va ser molt complicat, perquè va ser un any molt difícil per a mi per la lesió greu que vaig tenir. Vaig arribar quan el BC MoraBanc estava classificat per jugar la Copa del Rei i va ser difícil per a mi arribar al primer equip. Jo m’hi veia molt; si alguna cosa tinc és que confio molt en mi.