“Portar la Copa del Món costa molts diners, però el retorn és molt gran”

A Andorra s’hi troben residents amb un palmarès excepcional. Un d’ells és Siegfried Grabner. Aquest austríac que fa dotze anys que és al Principat, i que suma en les modalitats d’eslàlom paral·lel i gegant ni més ni menys que quatre Jocs Olímpics, amb un bronze a Torí el 2006; i 10 Mundials, penjant-se l’or el 2003 i el bronze el 2005. En Copa del Món té 34 podis i 14 victòries, i va ser campió el 2004 i 2009 de la general. És crític amb la FIS, pel poc reconeixement que dóna al surf de neu.

¿Quan va ser que va arribar a Andorra i per què es va decidir pel país?

Estic aquí des del 2001 i m’agrada molt per poder entrenar-me. Les pistes de Pal i Arcalís són força ràpides i els forapista estan realment molt bé. A l’estiu m’agrada molt poder fer bici, tant BTT com de carretera. M’agradaria estar-m’hi més però és que estic bona part de l’any viatjant per tot el món. A l’hivern competeixo i a l’estiu hi estic el màxim temps possible, si no m’entreno en glaceres.

¿És un indret semblant a on va créixer, Àustria?

Pel que fa a natura sí, però és millor en altres coses. Aquí m’agrada molt l’ambient internacional que hi ha. És possible trobar-se amb gent de molts països en un mateix dia. També és com una ciutat a la muntanya. Pots estar de compres o en un concert i al cap de cinc minuts plantar-te enmig de la muntanya. Aquesta és una gran sort i a més tenim l’oportunitat de poder practicar gran quantitat d’esports.

És una persona multidisciplinària a l’hora de posar-se en forma. Li agrada tocar esports ben diferents del que n’és professional.

Sí, no només es tracta de pensar contínuament en surf de neu i practicar-lo. Per mi és important per al cap fer una pausa durant un període de l’any de cara a la següent temporada. Corro, faig bicicleta, muntanyisme i fins i tot parapent. A l’estiu és interessant fer altres coses, i si pot ser enmig de la natura molt millor. A AnyósPark m’hi entreno força. No m’agrada entrenar-me en gimnasos, però aquest és diferent, perquè és molt agradable i ho tens tot a mà.

Tenint en compte que l’any vinent hi ha Jocs Olímpics a Sochi, aquest és un dels grans reptes que se li presenten de cara al pròxim curs...

La temporada passada vaig lesionar-me als lligaments del genoll i en el retorn no vaig estar gaire bé. El gran objectiu són els Jocs Olímpics i poder aconseguir una medalla. Si hi arribo en bona forma serà la primera vegada que en tres anys no sóc a l’hospital a aquestes alçades. L’any passat em vaig trencar el turmell i els dos anteriors també vaig patir problemes. En els últims Jocs, a Vancouver, just abans em vaig trencar el turmell, vaig competir però el dolor no em va fer sentir gens bé. Espero arribar a Sochi en forma.

Practica una disciplina que no és de les més conegudes. ¿Per què no es va decidir per ser professional del boarder cross?

Fa deu anys el practicava però per a mi és una modalitat en què hi ha massa risc de lesió. És perillós. No vull arriscar i vull estar concentrat en només una disciplina. T’has d’especialitzar i la tècnica del paral·lel m’agrada molt. Gaudeixo sempre.

La Copa del Món d’esquí alpí té una estela glamurosa que la de surf de neu no té. A més, mediàticament té una rellevància mundial.

El principal problema és que tots els esports d’hivern estan inclosos en una mateixa federació, la d’esquí. I els seus dirigents, que acostumen a tenir una edat, provenen de l’esquí, tenen mentalitat només d’esquí i no estan gaire interessats en altres disciplines. A la federació austríaca en tenim un exemple ben clar. El president només està interessat en l’esquí alpí. Els dirigents són responsables de tots els esports d’hivern i s’han de cuidar de tots. I si no es fa així la resta d’esports tenim menys diners, atenció, ajudes i cobertura mediàtica.

Ningú coneix els riders i els esquiadors sí. Vonn, Maze, Miller, Svindal, només per posar-ne uns exemples, són estrelles mundials.

És veritat, ningú ens coneix. La FIS té un gran desplegament mediàtic, però no el fa bé. És positiu si tots som tractats igual, però no és així. No hi ha igualtat. Informa bé i fa grans reportatges d’esquí alpí, una mica menys d’esquí de fons i salts, però del que menys és de surf de neu.

Però a les estacions veiem des de fa anys que el nombre de practicants de surf de neu va creixent. Per tant, l’interès hauria de ser més gran en les federacions nacionals i internacionals.

Hauria de ser així. Seria el més normal. Però no, malauradament no passa. A partir dels començaments dels 90 el surf de neu va créixer molt i a Àustria podies veure a les estacions la meitat de practicants d’esquí i la resta de surf de neu. Quan la FIS se’n va adonar, va agafar el control del surf de neu i es va convertir en la federació oficial d’aquest esport en comptes de la Professional Snowbord Federation, pressionant amb el seu poder. Va aconseguir que no es reconegués oficialment res que no estigués sota l’empara de la mateixa FIS. En va agafar el control i va posar les normes.

A Andorra tenim unes instal·lacions i una infraestructura que ens estan col·locant en el calendari internacional, amb Copes del Món i d’Europa en diferents disciplines.

Està molt bé, perquè és una gran promoció per a les estacions, però sobretot per al país. Perquè quan dic que visc a Andorra encara hi ha molta gent que em pregunta on està situada en el mapa. És una manera de donar-se a conèixer com a país i que es vegi arreu que hi ha llocs fantàstics per esquiar o practicar surf de neu. Portar la Copa del Món costa molts diners, però el retorn és molt gran. Si les curses s’organitzen bé i tens la sort que faci bon temps, és una promoció espectacular.

La Copa d’Europa de boarder cross ja ha aterrat a Andorra i tindrem també la del Món. ¿Reunim les condicions per poder acollir proves de paral·lel?

I tant. Es podria fer en molts indrets. En paral·lel només es necessita la pista, res més. Cap obra. Competim en una pista del tot normal i no es necessita que la superfície sigui gelada.

Si algun dia es pren la decisió d’acollir la Copa del Món de paral·lel, podria competir a casa.

Seria fantàstic poder fer-ho. Tant de bo que algun dia sigui possible. Fins ara el lloc més proper on he competit és a la Molina, però fer-ho a Andorra em faria veritable il·lusió.