“S’acaba una etapa i en començo una altra.” Paraules de Jean Baptiste Poux, el màxim exponent del tennis nacional en els últims anys, per anunciar que deixa de representar Andorra. Era una opció que s’havia plantejat els últims mesos i per la qual finalment s’ha decantat. Tot i així, a nivell de club no deixa de jugar.

 

L’exigència de la competició ha portat a aquesta resolució. Després de dotze anys representant el país “no em veia amb més forces per continuar”, per jugar al màxim nivell en la Copa Davis, els Jocs dels Petits Estats i els Jocs del Mediterrani. La Federació Andorrana de Tennis va decidir la setmana passada no prendre-hi part aquest any, en no haver-hi un grup de jugadors amb prou nivell per fer un bon paper. Poux podria haver participat individualment en els dos Jocs, però “he volgut acabar bé i ja els vaig dir que no estava preparat per ser-hi. No vull enganyar a ningú. Encara tinc il·lusió per competir, però la preparació que suposa no la podia assumir en aquests moments”.

Seguirà jugant amb l’Albi en la Tercera Divisió del Campionat de França i centrarà  els esforços com a tècnic al club de Santa Coloma, on incidirà en els joves perquè surtin nous valors. “S’ha de preparar els jugadors perquè surti una altra generació amb prou nivell, perquè fa anys que ho busquem i no ho trobem.” En el palmarès de Poux hi ha ser el primer andorrà a jugar la Davis. Va ser a Ghana el 2000, i dos anys després aconseguia l’ascens al grup 2 a Turquia. En aquesta competició té un balanç positiu. De 64 partits en va guanyar 36 i en va perdre 28.

També destaca la medalla obtinguda als Jocs de Xipre el 2008 i el fet de jugar amb el Salindres a la Primera Divisió francesa. “Tot i no ser un jugador ATP van creure en mi”, valora. Als Jocs de Liechtenstein el 2011 va ser el banderer, “un record increïble perquè es va tenir en compte la meva carrera i l’esportista que he estat”. Als Jocs del Mediterrani de Pescara va arribar fins als quarts de final, i va ser així el primer andorrà a guanyar un matx en aquest torneig.

Amb 21 anys es va retirar del circuit ATP, “una decisió precipitada i segurament equivocada”, admet, però que va prendre perquè ser-hi “era molt car econòmicament i no ho podia assumir. O puges molt ràpid i tens ajudes o no ho pots fer. Els resultats arribaven, però a poc a poc. Tenia tennis per estar molt més amunt del que he estat i m’he quedat amb les ganes de saber on hauria arribat en el rànquing mundial”.