“Tot ho he fet amb cor, al CV Encamp, i ara aquesta il·lusió ha minvat”

Entrevista a Javier Borrego, expresident del Club Vòlei Encamp

Javi Borrego és tot passió. Ho ha demostrat a la pista des que va arribar al país i als despatxos des que va decidir agafar la presidència del Club Vòlei Encamp. Desgastat i buidat, dimiteix com a màxim mandatari del club encampadà. Als seus 37 anys deixa l’esport que tant estima. Necessita ‘resetejar’ i omplir novament el dipòsit de les il·lusions. Deixa una entitat que va passar de tenir un sol equip a tenir equips de base. Quasi res.

El Club Vòlei Encamp, pràcticament va néixer i també ha crescut amb Javi Borrego... Per què deixa el vòlei, la presidència i la direcció de l’equip femení de base?

Ho deixo perquè a nivell personal necessito agafar energia i aire. És una cura en general i considero que és necessari per a mi fer aquest pas.

Sens dubte ha estat una decisió difícil de prendre i imagino que molt meditada, perquè s’estimava el club i el vòlei com pocs.

Sí. No he pres aquesta decisió en dos dies, ni tampoc en una nit. Fa temps que tenia aquesta idea al cap. Estic content de com s’ha gestionat el club els últims quatre anys i considero que hi ha d’haver un canvi de junta per seguir amb la feina que s’estava fent fins ara.

El van intentar convèncer en algun moment?

I tant... Probablement si ha-gués valorat el suport del 90% de la meva junta no hauria marxat jo, però la meva decisió és personal i s’ha de ser una mica egoista de vegades.

Fent balanç, en quina situació deixa el club?

En una situació inimaginable fa quatre anys enrere, quan vaig arribar. A nivell econòmic, de jugadors, d’escola de base, de patrocinadors, d’imatge. Crec que el club ha guanyat en moltes coses, i qui l’agafi ara tindrà un camí més fàcil que el que vaig tenir jo quan jo el vaig agafar.

Com estava el club a la seva arribada?

Era un club que tenia només un equip sènior, amb jugadors d’aquí del país. Això continua sent igual, però s’ha de dir que alguns jugadors que estaven en altres clubs del país s’han vist identificats per la nostra empenta i s’ha notat. L’Escola de Vòlei va ser una aposta 100% meva i hi vaig dedicar moltes hores per portar-la a terme. Em vaig trobar un club en el qual els jugadors pagaven 240 euros per temporada i que actualment aporten 50 euros de manera totalment simbòlica i anualment. A nivell de patrocinadors hem crescut un 300%, i a nivell d’ingressos el club actualment està pels 30.000 euros i potser els sobrepassem, però no saps quan cobres aquestes quantitats dels patrocinadors, com és lògic i normal. El mes de desembre i de gener vam passar una situació delicada. A nivell bancari no hem tingut el suport desitjat.

En quin sentit?

Vam demanar una pòlissa de crèdit per treballar de manera còmoda per pagar els monitors i l’entrenadora i també poder viatjar amb els equips, però sempre ens han demanat un aval personal. Jo crec que el millor aval és el personal. De gent que dedica moltes hores de la seva vida personal a entrenar i jugar sense rebre res. Considero que fem una feina molt honesta i molt de lloar i de vegades ens podrien ajudar una mica més.

S’ha sentit sol en aquesta gestió d’un club amateur?

En molts moments, sí. També és cert que la meva empenta i il·lusió és difícil d’igualar o seguir. Soc una persona exigent i quan vull fer alguna cosa s’ha de fer molt bé perquè si no les coses no surten. La solitud a vegades sí que ha existit, però no és la raó per la qual he deixat de ser president. Tot ho he fet amb cor i ara aquesta il·lusió ha minvat. Necessito recuperar l’alegria i l’energia que em caracteritza.

Les fases d’ascens, dues de consecutives, el van acabar esgotant mentalment?

La de Benidorm, la de l’any passat, va ser molt dura. Molt. La lesió de Christian Salvador, la d’Héctor García i després la meva. El segon partit contra el Benidorm em va marcar un abans i un després, ja que vaig patir un atac d’ansietat. M’emociono quan parlo d’aquell dia. No m’ha estat gens fàcil gestionar la vida de jugador, la de president. Jo estava per tot i el meu cos va dir prou. S’han de prendre aquestes decisions que no m’agraden, però jo necessito fer un pas al costat.

Per al club, tan petit com és, hauria estat bo ascendir a Superlliga 2?

Jo tenia la il·lusió que si haguéssim pujat ens haguessin ajudat. Potser m’estic enganyant a mi mateix, però creia que en cas d’ascens hauríem rebut el suport necessari per jugar a Superlliga 2. Em vaig fer moltes il·lusions, ho reconec, i va ser un pal dur que enguany estem patint molt. Hem fet una feina molt bona de base i crec que la nostra etapa de veterans s’ha acabat i ara toca pensar en altres objectius.

Creu que els veterans han aguantat el club?

Sí, i tant! Si aquests jugadors no hi haguessin estat, no hauríem aconseguit els resultats que vam obtenir. En especial amb l’ajuda de José García. Donava respecte. Tothom l’escoltava i tothom li feia cas.

Es retira també del vòlei, però continua tenint la il·lusió de jugar als Jocs dels Petits Estats del 2021 a Andorra?

M’agradaria. Ho tinc al cap. La forma no la perdo i no m’importaria ajudar la selecció i els joves.Si no recupero l’energia no jugaré.

Ha estat en el vòlei professional i també l’amateur, quin és el més ingrat dels dos?

L’amateur, 100%.

Molts diran que plega amb el primer equip a punt de baixar de categoria. Li passa per el cap?

Sincerament, estic ben tranquil de la feina que he fet. Deixo el club perquè fa dies que aviso i volia fer-ho abans que acabés la temporada. Qui vingui, que tingui temps de gestionar tota la temporada. Jo quan el vaig agafar al juliol o l’agost va ser una bogeria. Si hi ha continuïtat, els patrocinadors seguiran.

Veu gent disposada a presentar-se a les eleccions del 2 d’abril?

Crec que sí. Espero i me la jugaria que hi haurà dues candidatures.

El club està en perill?

Crec que no, però aquí la gent està acostumada a tenir-ho tot fet. Si la gent no vol treballar sí que perilla.

Va apostar per la cubana Gelaisy Cantero. Funciona?

Per a la base sí, però sí que és veritat que va agafar el primer equip en una situació complicada. El grup és molt complicat. Entrenar només dos dies a la setmana és difícil.

El suport públic ha estat el que volia i buscava?

El privat ha funcionat molt bé i el públic ho he trobat a faltar. He picat pedra i hem demostrat fer molt bé les coses.

FOTO: FACEBOOK