Tota una vida dedicada a l’esport de la cistella

La trajectòria de les persones fa que amb el temps els arribin els reconeixements. Aquest és el cas d’Elena Sans, amb més de 50 anys dedicada al bàsquet, primer com a jugadora i després com a entrenadora. Sempre vinculada a l’esport de base, s’ha convertit en una autèntica referència al país.

La primera fitxa federativa la va tenir l’any 1960. Es va iniciar al club BIM per després passar al Picadero en la màxima categoria espanyola, la 1a Divisió, en una època en què el bàsquet femení no era ni de bon tros tan popular com és actualment. Amb el conjunt barceloní va arribar a guanyar dos Campionats d’Espanya i dues Copes del Generalísimo, i va tenir l’oportunitat de jugar a Europa. La dictadura va fer que les jugadores catalanes entressin amb comptagotes a la selecció espanyola, així que, tot i els mèrits, mai no en va poder formar part. Això sí, la samarreta de la catalana la va vestir nombroses vegades.

Va ser jugadora durant dinou anys, un fet poc comú a l’època. I més sent mare. “En aquells temps estar casada i seguir jugant era un miracle. Tenir un fill i seguir jugant no passava”, admet la mateixa Sans, que destaca que en aquella època “el nombre d’equips no era el d’ara, més aviat eren comptats”.

El 1978 va arribar a Andorra. De seguida va continuar la seva feina d’entrenadora i de tirar endavant el bàsquet nacional, involucrada en el BC Andorra. Una tasca que va poder des­envolupar en un projecte amb moltes persones, perquè “el bàsquet és com una gran família”. Sempre ha estat vinculada amb els més petits. La feina a la base ha estat la seva passió. “És una feina molt enriquidora. Sempre he estat vinculada als nanos perquè puguin fer el màxim.” Ha portat equips de l’entitat i de la federació, amb la precarietat d’instal·lacions que hi havia, però la passió de molta gent va permetre que tot tirés endavant malgrat les dificultats.

El 1995 va crear, juntament amb el seu marit, Alfons Drets, el BC Escaldes-Engordany, amb l’escola de bàsquet, que segueix rutllant, i les lligues de minibàsquet i el campionat parroquial. Una formació de jugadors que serveix per “nodrir després el BC Andorra”. Amb més de 50 anys de trajectòria, “he viscut moments de tot tipus, amb infinitat d’anècdotes, amb experiències difícils, però també de moltes alegries”.

I precisament tots aquests anys fan que ara tingui a les seves ordres els fills d’aquells joves jugadors que un dia va dirigir. “Per mi n’han passat molts. A vegades em ve gent adulta dient que un dia em van tenir d’entrenadora, però la veritat és que si fa molts anys que no els he vist no els reconec.”
 
Diumenge passat va rebre un càlid homenatge al pavelló del Prat Gran d’Escaldes-Engordany de totes aquestes persones. La situació actual la veu complicada, perquè “pel que fa a nanos estem en un dels moments més baixos, quan va estar millor va ser a mitjans dels 90”. El que és segur és que continuarà amb la seva feina, igual que moltes altres persones, perquè aquest nivell continuï pujant amb la formació d’aquests petits aspirants a jugadors.