Vivint dins d’una pel·lícula... real

Gonzalo Fernández continua a Islamabad, capital de Pakistan, després de coronar el Gasherbrum II amb el català Lluís Cortadellas.

 

De pel·lícula. Va crear una campanya de crowdfunding, es va vendre la furgoneta i d’aquesta manera va donar forma al seu somni: fer un vuitmil. Aquest va ser el primer pas. El segon? Ascendir al 

Gasherbrum II (8.035 metres i la tretzena muntanya més alta de la terra). El tercer? Fer cim. El 18 de juliol a les 11.20 hores va tocar el cel. Va mirar cap al K2. La coneguda com a Muntanya Salvatge. Va plorar. Una miqueta perquè no se li congelessin els ulls. I va demostrar-se a si mateix que ell també pot aconseguir aquest tipus de fites. El quart pas quin va ser? Arribar al camp base i celebrar amb més tranquil·litat el seu primer vuitmil. I sempre acompanyat pel català Lluís Cortadellas (bon amic del malaguanyat Sergi Mingote)i que només arribar al camp base va marxar per conèixer el seu fill. 

Des d’Islamabad, la capital de Pakistan, Gonzalo Fernández, nascut a Albarellos de Monterrei (Ourense), però des dels 6 anys al país, va recordar com va anar la seva primera experiència en un vuitmil com el Gasherbrum II. El seu únic desig, ara per ara, és tornar a casa, ja que s’hauria d’incorporar a la seva feina a Grandvalira de manteniment del Funicamp. “El primer que vaig pensar quan vaig fer cim? A veure com baixem ara... Això sí, en arribar al cim em vaig emocionar molt, i sobretot quan va arribar Lluís Cortadellas. Per als dos va ser el nostre primer vuitmil. Se’m va escapar una llagrimeta, però no moltes”, va reconèixer Gonzalo Fernández, que tenia clar quin era el cim real. “Sense cap mena de dubte... Arribar al camp base. Vam desfer tot el camí per on vam pujar, però tot just quan baixàvem, un noi que anava davant nostre va caure per uns 300 metres. No es va fer res, però no es va matar de miracle”. 

L’alpinista, de 29 anys, va patir molt en la baixada després de fer cim. “Vaig patir una davallada. Crec que va ser perquè no vaig menjar gaire. Vam estar unes 24 hores sense menjar res. Em va faltar energia i vaig anar molt lent i força espantat. Quan vam arribar al camp 3, a 7.000 metres, estava molt cansat, com si hagués corregut una Ultra Trail”. 

A banda de pensar com baixaria... A qui va dir primer que havia fet cim? “Des del cim i amb l’aparell via satèl·lit que em va deixar Domi Trastoy vaig enviar un primer missatge a un amic meu que va apostar molt per mi. Només li vaig posar: ‘Cim’. També vaig enviar a quatre amics més i a la meva germana, que informava a través de les xarxes socials”. Gonzalo Fernández es va endur una experiència que la portarà de per vida. L’alpinista coreà Hong-bin Kim, al qual Fernández  va conèixer en la seva estada d’aclimatació, va morir baixant del Broad Peak on havia completat un dels vuit mils que li quedava. “El vam conèixer allà i el Broad Peak era l’únic vuitmil que li quedava. A nivell personal tens la sensació d’estar vivint dins d’una pel·lícula. Vam estar també amb Jordi Tosas, que buscava fer cim al K2, i també vam viure de prop l’accident de Hong-bin Kim. Et sents protagonista de les notícies. És molt curiós”, assegura Fernández, que s’ha fet un fart de mirar Al filo de lo imposible per després assolir el seu primer cim amb un vuit mil. “Por? Sempre dona respecte estar en llocs on han passat tantes coses a alguns alpinistes. Això sí, mai em va passar pel cap retrocedir. Estava ultramotivat. Allà a dalt t’ho has de creure molt i has de ser ultrapositiu. No s’ha de pensar en el cim, ja que el 70% és cap. Has de gestionar molt bé el teu propi desgast”. I a partir d’ara quins reptes té? “Aquí al final la gent es focalitza molt a fer vuitmils, però també hi ha set mils llargs que són molt bonics. Tornaré a intentar un vuitmil, tot i que ara toca descansar una mica. Sigui com sigui el que és evident és que com més alta sigui una muntanya més emocions tens”.

I allà dalt del Gasherbrum II, què es veu? Ell ho pot explicar més bé que ningú. “Impressiona molt perquè veus allà al teu costat el K2. Davant teu, encara que sigui impossible, tens un pic més alt on tu estàs en aquell moment. També es veu molt bé el vessant pakistanès amb totes les glaceres, com la de Baltoro, de 57 quilòmetres de llarg, i després també hi ha el vessant xinès, més ari. Allà dalt et veus com un gegant o com el rei del món. A sota ja et veus com el més petit del món. El moment de fer cim et vens a dalt i jo vaig cridar: ‘Estic aquí!’”. Una pel·lícula o un somni fet realitat a tocar del cel.