Contra l’aigua gelada, YouTube

Un altre gerro d’aigua freda ha caigut sobre el cap dels músics de casa: l’ajornament obligat del concurs de La Fada Ignorant. 

Estaven il·lusionats, aquest grapat d’intèrprets del país seleccionats per desfilar per l’escenari de la sala de la capital en el Concurs de Música d’Autor que es va empescar Toni Fernández ara fa ja quatre anys. Animats per ells mateixos, perquè és l’any de sequera de concerts més brutal, i convençuts que concursar enguany no era competir. “Em motiva que, tot i la situació, es lluiti per la cultura, i sobretot, tocant en un lloc tan emblemàtic com és La Fada”. Ho deia David Vallejo tot just abans de rebre la notícia de la cancel·lació: el replegament de Catalunya dins de les seves fronteres fa impossible que arribin els participants del país veí. “Jo participo precisament perquè és un any molt especial. Amb el confinament vaig tenir temps de tornar a escriure, de tenir una època de creativitat intensa”, hi afegia Juli Barrero. “Es tracta de reivindicar els músics, els intèrprets tan potents que tenim aquí al país”, reblava. “Serà un any diferent, però no podem fer res més que ser forts i gaudir de la música”, apuntava ToSki, un altre dels que participaven per primer cop. Contràriament a Quim Salvat, que ja ha passat per les edicions anteriors. “Volia tornar al concurs, sobretot per donar suport a La Fada, al Toni, que està fent l’impossible per mantenir la música en directe, i això no té preu”, recorda el cantautor i exfutbolista.

Tot plegat, però, va haver de quedar guardat, si més no de moment, en el calaix de les bones intencions. Com tantes altres iniciatives del món cultural –de tots els mons, de fet, pot puntualitzar qualsevol.

Però quan una porta es tanca pot ser s’obre una finestra (i no, no per llençar-s’hi), així que l’ajornament del concurs de música en viu sembla que ha donat un nou impuls al projecte que covava Vallejo: un canal de YouTube que va obrir durant les inacabables setmanes del confinament per recollir i exhibir el treball dels solistes i bandes de casa. Però no només, perquè Sábado por fin es presenta amb molta més ambició: vol desplegar l’activitat artística que es genera al país en qualsevol àmbit, i per això va començar amb una versió de Lady Blue, de Bunbury, amb el mateix Vallejo com a vocalista però anunciava ja en aquell primer capítol entrevistes amb la tatuadora Ingrid Rossell o el músic (i ara també novel·lista, a banda de docent) Santi Casas. “El voldré gravar íntegrament al meu local, rollo plató de televisió”, explica. “La base la tinc, falta la constància”, mig bromeja Vallejo: un cop desconfinats, va reintegrar-se a la vida laboral i el temps no és precisament un article excedentari. “Però potser que m’organitzi i li torni a fotre canya. Tinc un local d’assaig gran i la idea és fer algun gag, alguna entrevista, i gravar algun grup tocant”. A l’estil Late Night Show, pel que sembla, en versió andorrana i per YouTube. 

“Feia temps que volia fer un canal de YouTube. No per fer-me famós, sinó per passar-m’ho bé”. La intenció de partida és en realitat ambiciosa: produir entrevistes a tots aquells que es moguin pel sector cultural del país i, amb el temps, fer seguiment dels esdeveniments. “La idea del canal és donar a conèixer artistes del país i motivar la gent a fer coses, fomentar la cultura, en resum”. Quin millor moment?