Economista de barri i mostrador

El diner ha de circular, diu la Filo Gonçalves: “Si vaig a la perruquera ella comprarà a la sabateria, i la sabatera, a la botiga”. Reclama de passada que les ajudes es concentrin en el petit comerç i no en els grans grups empresarials, “perquè veure que segons qui té els treballadors en ERTO fa mal”.

“Se m’acaben d’enfadar dues clientes. Potser feia temps que no es veien, no ho sé, però el cas és que s’han posat a parlar i parlar... Normalment no em fa res, però és clar, l’aforament el tinc limitat a dues persones, i al carrer n’hi havia sis que feien cua. Els ho he intentat fer veure i se n’han anat mig enfurismades. Però què volies que hi fes!?” Ho explica la Filo Gonçalves, tres lustres llargs al capdavant del Súper del Barri, a la Llacuna. És un dels incidents menors que es repeteixen amb relativa freqüència en aquest comerç que és exactament el que el seu nom indica.

Però no es queixa. La Filo rarament es queixa perquè es considera afortunada. Des de darrere del taulell ha vist com els veïns s’han anat estrenyent els últims mesos el cinturó, com alguns les passen realment magres, i entén el nerviosisme, la por que fa que salti la guspira per motius que fa vuit mesos no ens hauríem ni imaginat: si volen parlar dues hores a la botiga, que parlin, hauríem dit llavors. Ara, no. I això que som escrupolosos amb les mesures sanitàries. Tothom se serveix  quan entra el reglamentari rajolinet de gel, i en tot aquest temps de pandèmia no ha hagut de renyar ningú per la mascareta: “Complim, no em puc queixar.” 

La Filo aporta també la seva particular dosi de sociologia de la Covid: què hem deixat de comprar durant la pandèmia? Quins productes han disparat vendes? “S’han acabat els capritxos, la pastisseria industrial, els dolços, els vins de gamma alta, fins i tot la xocolata, que ha baixat en picat. La gent s’hi mira molt més a l’hora de gastar, i es concentra els productes bàsics i els més econòmics. Ho entenc, perquè després de sentir tot el dia, i dia sí i dia també, que les coses van de mal en pitjor, qualsevol no té por”. El que ja no hi ha, insisteix, és la dèria acaparadora de les primeres setmanes de confinament, ni en paper higiènic, ni en conserves, llegums, arròs o pasta. “Ens hem cregut que no hi ha perill de desabastiment”, conclou, “i fem compres amb seny, no compulsives”.

Gastem menys però –oh, paradoxa– comprem més. Sobretot, diu, des que els bars han tancat i els restaurants funcionen a mig gas: “Vint caixes de cervesa em podien durar quinze dies. Ara, amb prou feines una setmana.” Fins aquí, la Filo comerciant. Però és que la Filo també és consumidora, és clar, i en aquesta faceta exhibeix, i sobretot practica,  una molt convincent teoria econòmica: “No he deixat de fer res del que feia abans de la pandèmia. Penso que si vaig a la perruqueria, la perruquera tindrà diners per anar a comprar-se unes sabates, i la noia de la sabateria anirà al restaurant i el del restaurant vindrà a comprar a la meva botiga. Els diners han de circular, i el pitjor és guardar-los sota el matalàs”, remata. I no és l’última ocurrència que probablement li farà pensar. La Filo té també una particular teoria sobre les ajudes que reparteix el Govern. Segons ella, s’haurien de concentrar en el petit comerç, bars naturalment inclosos, “que si ja les passava magres en circumstàncies normals per cobrir el lloguer, la CASS, electricitat i al final, la nòmina, imagina’t ara”. El que no entén la Filo, i com ella –sosté– tants dels seus clients, és que aquestes ajudes beneficiïn també els grans grups empresarials. “On van posar els diners que feien en els bons temps? Perquè veure segons qui que té els treballadors en ERTO fa mal.”