El passat, imprès a la pedra

Es va adonant sobre la marxa perquè el projecte és viu. A l’espectador que es passi per la galeria Riberaygua (quan es pugui: les dates no estan clares quan la pandèmia mana), per contemplar la instal·lació fotogràfica potser la curiositat l’arrossega cap a les cabanes del Castellar, en el camí a Arcalís, per veure el mur de pedra seca que ha posat per al seu objectiu. Un diàleg entre la galeria d’art i l’espai natural.
    
Però comencem pel principi. Identitat fragmentada, de la fotògrafa Montserrat Altimiras, és un dels projectes seleccionats per al concurs d’art Oblit i identitat, engegat per Maite Luque i que viu aquesta accidentada primera edició: les obres s’haurien de mostrar a la Riberaygua a partir de divendres, però res no està del tot clar encara. Una incertesa que reflecteix el treball d’Altimiras: el mur de pedra seca del paisatge ordinenc es colgarà de neu i l’hivern actuarà sobre una intervenció efímera. “Però al final, jo sóc fotògrafa, i el que volia que quedés de manera permanent és la imatge”. Les 18 imatges que conformen la instal·lació.
    
Altimiras volia treballar sobre la pedra seca: “Em permet parlar de la identitat nostra i també d’un patrimoni que es perd, d’una singularitat que se substitueix per un paisatge urbà on es repeteixen les mateixes botigues, les mateixes franquícies”. Les tècniques de construcció vernaculars, com tantes altres elements propis, sucumbeixen víctimes de la globalització. “Tampoc dic que ho hàgim de conservar tot, perquè nosaltres mateixos un dia ens extingirem, com els dinosaures, i la vida continuarà igual”.
    
Reflexió existencialista a banda, Altimiras va trobar en aquesta estructura conservada a les cabanes del Castellar, un conjunt restaurat, l’indret ideal per executar allò que tenia al cap. “Volia el mur però volia també aquest paisatge obert, que permet respirar”. Va treballar el mur perquè parlés com ella volia i el va retratar sota el cel del capvespre. Tot mesurat al mil·límetre.

Com va treballar el mur? Imprimint a sobre altres imatges, fotografies antigues, algunes de ben conegudes, que relaten la història del país, molt emblemàtiques algunes, com els passadors que Narcís Casal va retratar al final de la dècada dels 30, o les primeres eleccions amb sufragi universal masculí que van quedar plasmades per Builles, o aquell refugiat trobat mort a la muntanya. Les imatges, impreses sobre les pedres amb un paper molt prim, que s’adapta a la rugositat, parlen de la petita peripècia humana que ha solcat aquestes valls, com la de la Núria Mortés Ambatlle, en l’època que, ben joveneta, va pujar des de la Seu per iniciar una vida a Andorra. O alguna fotografia dels homes que avui segueixen conreant el camp, signada per la Natàlia Montané.  “Són totes aquestes persones que han contribuït a crear la identitat del país, igual que penso que tot allò que ens passa acaba creant la nostra identitat”, reflexiona Altimiras.  És una identitat fragmentada i, a l’hora, unitària. Com el seu mur de pedra seca.
    
El resultat, les cuidades fotografies, preservaran el moment. A la muntanya, la intervenció efímera anirà canviant, s’anirà degradant. Abans, valdria la pena una agradable caminada.