Gurb es va perdre a Andorra

Va escriure Eduardo Mendoza algunes de les pàgines més hilarants de la narrativa a Sin noticias de Gurb, la història d’un extraterrestre que aterra a Barcelona i, proveït d’alguna mena de mapa tecnològicament avançat implantat al cap, s’estimba contra tots els obstacles de la profusa i eterna obra pública al carrer. Seria curiós veure com enfrontaria el divertit extraterrestre, com qualsevol visitant o nouvingut, aquest d’escórrer per carrers que, tot i que batejats, bona part de la població els ignora olímpicament. “Sí, allà on hi havia el Monsa”, un establiment comercial desaparegut, de memòria lligada al desastre, especifiquem per si un lector forà fes una ullada a aquest gratuït, per veure que es cou al país. O bé “per on estava l’antic Mirador”, un hotel emblemàtic però convertit en runes fa llargues dècades. “A prop de l’hostal Valira”, que avui ha estat reconvertit en museu. Indicacions per anar fent i que generen aquest sentiment de comunitat, de compartir un comú coneixement xifrat i vedat a la resta.

Si pertanyen al ramat diguem-ne més convencional, el que es guia pels noms dels carrers, i que a sobre confia veure’ls plasmats en la corresponent placa a cada cantonada –quin il·lús!–  facin una prova. Ara que els bars estan tancats, amb alguna cosa s’han d’entretenir. Busquin una adreça. I no cal que sigui gens rebuscada. Posem per cas una d’escaldenca: el carrer de la Constitució. Posem per casa que tenen una cita mèdica un dia qualsevol a les nou del matí. Posem per cas que surten amb temps però no són massa hàbils interpretant el Google Maps, o no estaven ben desperts encara, i quan arriben on pensaven que era el punt de destí el carrer no hi és. Glups! Decideixen doncs passar al mètode tradicional i preguntar a altres vianants. Aborden una senyora: surt d’un portal i, com a veïna del barri, els indicarà el camí. “Ai, nena, ni idea. Aquest és el carrer del Parnal”. Molt bé, segueixen caminant. Avall, els diu l’instint. Aborden un parell més de vianants. No és el seu negociat. Albiren un senyor que passeja el gos. Fa cara de ser d’aquí de tota la vida, de diverses generacions i tot. Segurament la intuïció era incorrecta, perquè després de rumiar-s’ho una estona i amb poca seguretat, els encamina més avall, més avall, cap a la rotonda de la Dama de Gel. El rellotge avança silenciós però inexorable i vostès ja no arriben a la cita ni de broma. Pregunten, pregunten i pregunten. Les cantonades no donen pistes: en bona part de les façanes no hi ha placa. Pensen a desistir, total, ja fa vint minuts tard, i desitja un urbà tant com habitualment espera que no l’enxampin mal aparcat. Ni un de sol a la vista.

Finalment allà apareix, un uniformat, gestionant l’entrada a l’escola per darrere del Prat del Roure, quan vostès ja enfilen cap a Caldea, perdut el rumb i les esperances. Irrompen enmig del trànsit perquè prefereixen morir que ignorar on s’amaga el punyeter carrer.

“El que va per sobre del Comú”, informa l’agent, impertorbable davant els seus ulls ja plens de llàgrimes. Un altre cop confiïn en la indicació a l’andorrana. “Sí home, on hi ha el Califa”, els podrien haver dit. O fins i tot “on viu Toni Martí”. Així se sentirien part de la tribu.