On hi ha ortigues, hi ha homes
Pandèmia o no, i abans que les restriccions de mobilitat a Madrid els enxampessin, Valentí Turu i Xavier Ros, de la Fundació Marcel Chevalier, van enllestir una nova campanya de prospeccions a Laguna Grande, al parc nacional de la Serra de Guadarrama, una recerca en la qual l’entitat andorrana està immersa des del 2015, de la mà de la Universitat de Castilla-la Manxa i el ministeri d’Educació espanyol. L’objectiu: conèixer com després de la més recent glaciació, vegetació, fauna i éssers humans van tornar a conquerir els cims, és a dir, van anar repoblant en alçada el centre de la Península Ibèrica. Ajuden a estudiar què va passar per aquelles contrades i, en saber-ho, el coneixement es podrà relacionar amb el que va passar als Pirineus. A Andorra hi ha els testimonis de la Balma de la Margineda, on l’home es va assentar fa onze mil anys, o el Madriu, on va arribar fa cinc mil. Però el que va passar en el mateix lapse de temps a les contrades més enllà de l’Ebre encara és una incògnita.
Els geòlegs de la fundació andorrana van localitzar a Laguna Grande l’indret que més possibilitats podia tenir de cara a un sondatge amb extracció de mostra contínua, explica Turu. Necessiten analitzar el pol·len, datar els sediments, mirar el seu quimisme i obtenir així la informació necessària per reconstruir els paleoambients d’aquest sector del Sistema Central Ibèric, des de la darrera glaciació. En paraules menys científiques: busquen els indicis d’ocupació humana cercant alteracions en el medi natural. Restes d’ortigues per exemple. Sorprèn? Doncs són plantes que s’alimenten de les aportacions de nitrogen que produeixen les defecacions. Així, apareixen allà on hi ha hagut ramats. I on hi havia ramats és possible que hi hagi zones desforestades per la mà de l’home, cremades de manera recurrent per aconseguir pastures. El rastre de l’ésser humà des del paleolític modificant el medi. Els fruiters, els sediments que conserva el sòl de la seva existència tan llunyana, donen també senyal que allà hi va haver un assentament humà.
En aquesta campanya, no aturada per la pandèmia, que només ralentitza una mica la feina en haver de desinfectar eines constantment, han estat afortunats, es congratula Turu. “Hem mostrejat tant la mollera, amb un metre de profunditat, com els sediments glacials, a dos”. També un “sediment tardoglacial”, és a dir, llims blaus lacustres, situats a un metre i mig de fondària, abans d’assolir una morrena de fons que no els va permetre avançar més. Dades que els permeten estudiar no sols el terreny i l’empremta humana, també el clima, el paleoclima, i com els corrents d’aire arribats des de l’Atlàntic i des del Mediterrani van influir en la vegetació que cobreix la península. Pirineus inclosos.
Són estudis que fins ara a penes s’havien fet en aquelles latituds: sí entre 500 i 1.000 metres d’altura (posem la de la ciutat d’Àvila), però no encara pel que fa a la part alta de la serralada, on “no hi ha evidències entròpiques, és a dir, d’humanització, fins fa 3.000 anys”, és a dir, molt més tard que a les valls d’Andorra. Per què? “Potser simplement perquè fins ara no s’havia buscat, no hi havia estudis”, proposa el geòleg. Així que l’equip andorrà carrega a l’esquena amb la responsabilitat d’obrir foc, de proposar unes primeres conclusions i subministrar les dades i materials amb què a partir d’ara treballi la resta de científics interessats.