A La Rialla se li apaga el somriure

Més enllà, o més cap aquí, de les estadístiques hi ha gent. Com en Paulo Alves, que ha tancat la seva granja perquè ja no pot més.

Alves ha abaixat definitivament la persiana de La Rialla, petita granja-cafeteria on des de fa nou anys (estava a punt de fer-los, no ha arribat) servia esmorzars, berenars, entrepans. Va suportar estoicament els mesos de confinament. Va reobrir il·lusionat. Va implantar totes les mesures higièniques que li van demanar, va fer una inversió a instal·lar mampares, es va calçar guants i mascaretes i es va llançar a la batalla. “Jo he fet tot, tot, tot, el que m’han demanat i els meus clients sempre han estat molt respectuosos amb les mesures i amb els altres clients”, assegura. Però sent el regust de la derrota quan, tot i l’esforç, personal i econòmic, ara s’ha vist obligat a servir només productes per emportar-se. “Jo no estic a primera línia rebent turistes, jo tinc un negoci en un carrer secundari, soc una grangeta de barri, i els meus clients són la gent del país que no venen a buscar un cafè i un croissant per menjar-se’l al cotxe o pel carrer”, s’explica. Amb aquestes premisses de funcionament que implanten les noves restriccions s’ha vist abocat al tancament: “No compensa en absolut continuar lluitant i treballant. Els números són els que són”.
    
Paulo Alves és un dels rostres de la desolació de tot tipus que la pandèmia comença a deixar darrere seu. “Ja sé que com jo n’hi haurà molts d’altres, molta gent que ens sentim abandonats, defraudats”. Apunta al Govern i, en el seu cas i de manera particular, al Comú de la Massana: “No han vingut ni un sol cop a preguntar-me quins problemes podia tenir o a oferir algun tipus de suport.” Diu això i esclata l’amargor: “Si és això el que pretenien tots plegats, això és el que han obtingut: aquí tenen les claus del negoci tancat.”
    
L’empresari es plany que “ni puc ni em deixen treballar”. Mira al voltant, i es plany que les mesures no afecten igual tothom: “Com és que no es tanquen les perfumeries? O els centres comercials, on bé que veiem aglomeracions?”, es pregunta. “Si tant pensen en els turistes, no entenem com és que no pensen més en els que estem aquí.” També compara la situació del seu país d’adopció amb el d’origen: “Vinc de Portugal i allà tothom treballa, en tots els sectors; les coses també estan lletges, però tothom treballa i el virus és el mateix”.
    
Alves, dèiem, mira al seu voltant i es continua preguntant on s’estan realment produint els contagis, “perquè jo estic a prop de les escoles i un esplai i el que veig són molts nens i aglomeracions i gent que no acaba de complir les mesures d’higiene de manera tan estricta com les complim als bars”.

Es planteja que arribi el moment que pugui emprendre un nou negoci? “De moment no veig cap perspectiva, no; m’he adonat que en realitat quan es dona una situació com aquesta no podem comptar amb ningú”, lamenta, “i no sabem si obrim de nou i de seguida hem de tornar a tancar”. Per tant, la decisió presa, i ja executada, la dona per definitiva.
El petit consol que s’endú és la simpatia expressada des de les xarxes. Mostres de suport i alguna reflexió, entre l’amargor i el toc d’alerta: “És inadmissible que això estigui passant, però no trigarem, anirem molts al darrere. Ara és el moment de les accions, no de la demagògia. M’imagino una parròquia sense comerç i veig una parròquia morta.”