L’arma secreta de Galobardes

Vius, vivíssims, lluents, són els colors que desborden les últimes composicions pictòriques de Francesc Galobardes. Flors i alguns paisatges que ara pinta de memòria i en els quals trasllueix certa abstracció. El veteraníssim artista (en farà 90 el dia de Nadal) ha convertit l’habitació on ha de viure refugiat contra el maleït virus, en un estudi. També en un gimnàs (mens sana i corpore sano) es cruspeix uns quants quilòmetres cada dia pedalant sobre la bicicleta estàtica. Art i esport l’ajuden a superar aquests moments tan incerts, tan tristos, per a ell i la resta de residents dels centres sociosanitaris: moltes famílies veuen com dia a dia els seus es marceixen. Una altra expectativa dona forces a l’artista, expliquen els seus: l’esperança de veure arribar a bon port la sala d’exposicions que està habilitant per a la seva obra el Comú de Canillo. Es retarda, com tot en aquests temps, però el projecte segueix en marxa i potser obrirà portes allà cap a la primavera.

“El que em preocupa és que ara, amb tot això de la pandèmia, potser no tindrà gaires visitants”, explica Galobardes en una entrevista que requereix la complicitat de la família per recollir les paraules d’algú a qui s’ha de conservar a recer del virus. No és el primer a dir en un moment d’enfonsament que preferiria morir de coronavirus que de tanta tristesa, relata la família.

“Fins ara he estat molt angoixat”, confessa l’artista. Res aliè a tota aquesta població de padrins que a penes tenen contacte amb el món. “Ara per sort això de l’aquarel·la m’està ajudant a passar aquestes hores tancat, que és molt dur.” L’ajuda perquè suposa un gran repte: des dels anys d’escola –i ara ja porta sis dècades dedicat a la pintura– no havia tornat a passar per aquesta tècnica. L’oli havia estat el seu territori habitual. Més endavant s’havia posat a prova per dominar la canya amb tinta xinesa. “Que no hi ha massa gent que sigui capaç de dominar-la perquè és molt difícil”, insisteix, orgullós d’haver-ho aconseguit. El nou desafiament és l’aquarel·la. “Al principi havia d’estripar moltes coses, però crec que a poc a poc ja me’n surto”, victoriós també de les limitacions que els anys van imposant sobre tothom. La vista no és la que era (potser és una de les fonts d’aquests colors tan intensos) i els braços no poden aguantar hores i hores agafant el pinzell. “Vaig practicant, i ara que crec que començo a dominar la tècnica ja començaré a fer paisatges amb neu”, anuncia. Torna així al motiu, l’Andorra hivernal, que va dominar fins a la mestria en la tècnica amb oli. També la que va portar les seves teles a centres d’art i cases particulars dels punts més allunyats d’Andorra. A banda d’haver-se generat aquella dita segons la qual no hi ha un menjador d’andorrà que no tingui un paisatge de Galobardes. “A Andorra vaig ser el primer artista a sortir i donar a conèixer el país pel món”, recorda amb orgull.

La ingent obra que ha produït, i segueix produint Galobardes, nodrirà aquesta sala d’exposicions que habilita el Comú canillenc a l’edifici del Telecabina. De moment, el treball que va sorgint en aquesta nova etapa es pot anar resseguint a través de les xarxes socials de Facebook i Instagram, gestionades per la família del pintor.