Millor que el canari a la gàbia

“A mi m’encanta, ho faig des de fa molts anys, és que m’apassiona”, diu la Joana Baygual, sense ser capaç, confessa, de donar un motiu. Es podria dir que és el temperament artístic que la porta a penjar les menjadores del pi solitari del petit jardí o a instal·lar-ne a la finestra de la cuina. Però no –o almenys no sols això– perquè cada cop són més les persones que s’hi van aficionant. Ho confirma el naturalista Jordi Dalmau, persona no aliena al despertar d’uns quants al món de l’ornitologia, per Andorra i per l’Alt Urgell. A la seva botiga de la Seu, Aubèrria, cada cop li demanen més menjadores per instal·lar així que s’anuncia l’hivern. Clients de la comarca i del Principat, unes quantes dotzenes, comptabilitza, gent de totes edats, molts joves (el gruix és a partir dels 25 o 30, puntualitza) però també gent gran i per damunt de tot, moltes famílies amb criatures.
    
“No, no és ben bé el substitut del canari a la gàbia”, reflexiona Dalmau, perquè aquí no hi ha sentiment de propietat. Però és millor perquè elimina aquella imatge tan trista. “Sí, els ocells són lliures i venen quan volen, o quan ho necessiten”. I aquest és el gran estímul, rebla: “així estàs a l’expectativa de quines espècies vindran cada dia”. Baygual reconeix que no és gran coneixedora en l’àmbit de les espècies. Li encanten els pit-roigs i li n’arriben molts al seu jardí diminut a Ordino, explica. És un costum que ha anat mantenint i ampliant al llarg dels anys. Pardals, pinçons, caderneres, són els més habituals d’entre els que solen atansar-se per les cases a veure què piquen. “Però la natura té aquest dinamisme que mai no saps quina sorpresa et depara”, recorda l’ornitòleg. En tot cas, si l’afició és creixent “és perquè sens dubte tens l’espectacle assegurat cada dia”. Veure unes mallerengues picotejant a tres metres de la finestra no té preu, assegura,
    
Qualsevol s’hi pot sumar? “Els espais òptims són els exteriors, per descomptat, les cases que tenen un hort o un jardí, sobretot si hi ha arbres o arbustos on amagar-les”. Però en un bloc de pisos també serveix qualsevol balcó o finestra. “Home, no vindran les mateixes espècies a un jardí que a una terrassa amb dos geranis; però segur que hi haurà visitants.” Problemes per als veïns? Alguna caqueta a la barana o algunes pipes que cauen. Però per queixar-se s’ha de tenir la pell molt fina.
    
També hi ha centres escolars que instal·len aquestes petites instal·lacions per alimentar i atreure les aus. “Pensa que ells en realitat no ho necessiten, viuen perfectament sense nosaltres; aquí qui més en gaudeix és el seu públic”, puntualitza Dalmau. És clar que una font d’alimentació fàcil de trobar i ben proveïda no és per ser rebutjada. I els animalons tenen bona memòria per tenir presents rutes i llocs on trobar nutrients, i els revisiten.
    
Però és per aquest humil espectacle que deparen que hotels, allotjaments rurals i refugi se’n serveixen cada dia més. És un atractiu més per a un client que “esperem que ens anem emmirallant cada dia més en altres latituds”. Cada cop hi ha també més institucions que hi creuen, apunta Dalmau, que esmenta l’Ajuntament de la Seu, que ha estat justament aquests dies instal·lant menjadores als parcs de la ciutat.
    
“No és que sigui un món de masses”, l’afició a les aus, manifestada d’una manera o altra, “però jo diria que l’última dècada ha aflorat una sensibilitat... o potser ja hi era”.