Punt final

L’històric centre comercial lauredià, el primer que trobes entrant al país, o el darrer si es viatja en direcció contrària, viu els seus últims dies d’obertura. Els cartells de liquidació total es barregen amb multitud d’objectes acumulats en caixes en el que abans eren passadissos.

“Punt de Trobada”. Un nom insígnia del país, però també a fora. Qui no hi ha posat els peus en els seus trenta anys d’història? Qui no en té algun record que va més enllà d’una jornada de compres? Una expressió que sovint, encara ara, quan la sento, em transporta a l’històric centre comercial lauredià. Aquell edifici grandiós, amb una il·luminació espectacular i encara més quan s’apropen festes. El Punt de Trobada. Aquell lloc que havia servit d’excusa algunes vegades per arrencar una sortida de dissabte en família. Viure a una hora de viatge del Principat permetia aquestes coses. Com també escoltar el posat seriós del pare afirmant: “Anar Andorra per anar només fins al Punt, ni parlar-ne”. Mai li han agradat les compres, preferia anar a descobrir racons de les parròquies altes.

Anècdotes, en fi, que es deuen sumar a les de milers de persones que en algun moment de la seva vida hi han fet parada. Històries que no seguiran omplint de vida un hipermercat que el dia 30 d’aquest mes tancarà portes definitivament. Però, què hi podem trobar ara al Punt? Sense una necessitat imperiosa de comprar, em decideixo a anar-hi per descobrir-ne el panorama. Divendres i amb les noves mesures de confinament dictades als països veïns fa que no s’hi trobin les aglomeracions habituals. Però tot i així, algun turista hi és.

La primera sorpresa arriba en descobrir que la majoria de prestatgeries que acumulaven mercaderies han desaparegut. L’espai l’ocupen ara caixes i caixes d’objectes de tota mena que necessiten ser venuts. Estris de cuina, algun petit electrodomèstic, encara algunes llaunes de conserves, licors, vins, cava, xampany... tot barrejat. Si abans ja podia ser un pèl caòtic, ara ja ho és completament. La feinada la tenen els compradors per trobar quelcom d’interessant o esbrinar on han d’anar a buscar alguns objectes que abans tenien clar a quina planta i en quin passadís estaven.

I entre els compradors, treballadors que segueixen acumulant tot l’estoc que s’ha de vendre i operaris desmuntant prestatgeries i neveres que abans conformaven la xarcuteria, per exemple. Amb tanta cosa costa fins i tot concentrar-se per decidir-se a comprar. La vista però se’n va a un dels congeladors que encara queda. Un cartell indica que també es ven. El preu? 10.000 euros, per si hi ha algun interessat!

El final de vida del Punt de Trobada també es nota en tots els expositors buits que encara resten muntats i en el desgavell que presenten algunes seccions, com si un huracà de gent les hagués arrasat després d’un primer dia de rebaixes.

La passejada va acabant i al cap, els records d’aquell centre comercial ple de vida se sobreposen a la decadència actual. A uns treballadors que també traspuen tristesa per un final que semblava que no arribaria però que ja tenen a sobre. Surto amb la cistella buida i em segueixo sorprenent d’aquells que en marxen amb carros plens a vessar d’objectes que fan preguntar si realment, qui els compra, els necessita o els utilitzarà.