Teatre i carmanyola

Qui no s’imagina els actors envoltats de luxe i glamur? Doncs sopar amb un túper a l’habitació de l’hotel és més encertat. A vegades.
Així és com va acabar sopant l’elenc de La dona del 600, l’obra que va passar la nit de dijous per l’escenari del Claror lauredià. Que la companyia –amb gent de la trajectòria de Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Jordi Banacolocha, Rosa Vila i Pep Planas– pogués anar a dormir amb la panxa reconfortada després de l’esforç va suposar un petit maldecap. Ja és pelut en condicions normals que hi hagi establiments oberts perquè els actors puguin sopar quan acaba la funció, passada la mitjanit; les restriccions per la Covid-19 ho van convertir en una petita odissea. Acabada, com dèiem, amb els intèrprets recollint el seu túper i marxant a sopar a l’habitació de l’hotel. Una carmanyola que algú de producció havia anat corrents a recollir del Bare Nostrum a temps perquè complissin amb l’horari de tancament obligat. “A l’establiment havíem acordat que s’esperarien per ells, que arribarien a quarts de dotze i tindrien hora i mitja per sopar, però tot l’embolic va venir amb les mesures de la Covid, que els obligava a tancar a les dotze”. Ho explica Ferran Castells, actor català que passa molt de temps per aquestes contrades i que s’havia encarregat de fer les gestions perquè els seus col·legues poguessin omplir la panxa. En altres circumstàncies, és clar, s’hagués convertit en un sopar de germanor.
    Encara que, com dèiem, l’ofici està acostumat a dificultats d’aquest tipus. “Sí, un cop surts de grans ciutats, sovint és difícil trobar locals que ens vulguin fer el sopar tan tard”, relata Castells. Així que no és gens infreqüent que tinguin anècdotes similars per relatar: la d’haver passat la nit amb l’estómac buit o haver despatxat un entrepà i una llauna a l’habitació. Encara bo que dijous van aconseguir un àpat calentet. “Al final, entre que jo era per aquí i que la productora també ho havia previst pel tema de la Covid, ens havíem preparat”.
    Les companyies grans acostumen a lliurar unes dietes als intèrprets i cadascú actua com millor li convé. O pot. “Per això a vegades com a molt el que trobem és un frankfurt obert, d’aquells que tanquen a les dues de la matinada”. Amb allò i una llauna, amb això sopen. “O acabes en un d’aquells llocs on estàs obligat a demanar-te un sopar on et gastes el que tenies de dieta i bastant més”. O quan recalen en una petita població que està de festa major potser tenen sort i hi ha una xurreria de guàrdia.
    A Sant Julià de Lòria en aquesta ocasió van comptar amb la complicitat del restaurant, des d’on fins i tot els van advertir dels problemes horaris quan el Govern va decretar les mesures més restrictives i es van oferir a preparar els túpers. Que els empleats del local van tancar i embolicar ben àgilment perquè els arribés calentet i ells poguessin tancar a l’hora de la Ventafocs sense exposar-se a una sanció.
    I els tècnics que acaben de desmuntar l’escenari i que encara acaben més tard? “Doncs el que acostuma a passar és que els preparen uns entrepans i quan acaben la feina, si és que tenen gana, se’ls cruspeixen”.
    Aquí, l’afortunada va ser la Gonyalons: amiga personal de Castells, a casa l’esperava l’àpat i un cap de setmana per recórrer una Andorra estranya.