Una mare contra el negacionisme

“Si els conspiranoics haguessin d’estar allà dins ja començarien a veure que no és pas una comèdia, perquè si el virus no existís, a què vindrien unes mesures tan rigoroses?” Aquesta és la reflexió que es fa Dapena després de passar uns dies a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, on estava ingressada la filla preadolescent. “Tampoc no entenc per què no s’ensenya, per què les autoritats no ho mostren i ajuden a apagar les veus dels escèptics”, es pregunta. “Perquè amb tant secretisme sí que ajuden els que s’entesten a dir que tot plegat és un muntatge.” Per això va decidir ella mateixa posar-se mans a l’obra i va redactar un post publicat a les xarxes socials on relata allò que ha vist i viscut. Fins i tot hi ha alguns sanitaris que l’hi han agraït. “I confio que hi hagi més gent que s’obri a explicar la seva experiència”, proposa Dapena.

“Per desgràcia, a l’hospital hi he d’anar sovint, i ja només arribar, d’entrada et colpeix la idea que allò no sembla l’hospital de sempre, sinó una altra cosa molt diferent”. Búnquer és la paraula. Amb mesures estrictes per entrar i formalitzar el registre, amb les portes vigilades pels guàrdies de seguretat. “Per entrar a urgències, accedeixes per la porta de sempre, però per pujar a l’habitació has de tornar a sortir, fer tota la volta i entrar novament per l’accés de la plaça”, custodiada, dèiem, per un guàrdia, al qual s’ha de presentar el diguem-ne salconduit que permet entrar. Només una persona acompanya el pacient en cada moment, i sempre proveït d’aquest passi amb totes les dades.

Després, prossegueix, les restriccions als ascensors, que converteixen qualsevol incursió a l’exterior i el retorn en una odissea: es pot trigar fins a 15 minuts per accedir al pis, amb la cua de persones que s’hi esperen i la limitació de no pujar-hi més de dues per torn. “Hi ha plantes a les quals no pots accedir i tampoc no pots pujar i baixar per les escales perquè estan barrades amb cintes de plàstic”. Són itineraris tan complicats “que m’he arribat a trobar amb infermers mateixos que no tenien clar per on sortir”.

El servei de cafeteria i menjador funciona amb tantes restriccions, es fa tan lent, recorda Dapena, que afortunadament ja ha deixat enrere l’experiència, que molts dies va optar per limitar-se a passar amb les restes del menjar hospitalari que servien a la pacient: “Ja saps, les verdures i aquestes coses que no agraden als nens.” Millor passar gana, va acceptar finalment, que aventurar-se en l’odissea d’arribar a la cafeteria.

Si algú s’incomoda per dur la mascareta posada pel carrer, Dapena els explica que a l’hospital no se la va poder treure ni per dormir. “I si se t’havia baixat i entrava una infermera, sempre t’avisava de tornar-la a posar a lloc”. Un control “superestricte”. Que s’emmiralla en el que el personal manté: duen posades dues mascaretes. “I els veus picar l’ascensor amb els colzes. Que dic jo, que si no existís el virus com diuen els negacionistes, per què es prendrien tantes molèsties?” Amb tot, l’escena impactant la va viure la seva parella, reconeix, que va compartir ascensor amb un sanitari d’aquells reconvertits en astronautes.

“No puc entendre com hi ha gent que s’entesta a negar-ho”, exposa. “Ja sé que les restriccions són molt pesades, però si anem amb compte ho superarem abans, oi?”