Últimament ens hem acostumat que tot siguin lleis òmnibus. Al final ja no se sap de quina llei es parla i potser caldria que, com amb les operacions policials, els poséssim un nom particular. Què els sembla si a aquesta li diem la nova Constitució? Perquè a fe de Déu que afecta múltiples drets i pilars fonamentals de l’Estat.
Es pot entendre que, en determinades ocasions, es pugui legislar un aspecte d’un altre àmbit vinculat en una mateixa llei, però penso que aquest cop se n’ha fet un gra massa. El dret a l’habitatge o la inversió estrangera són temàtiques amb prou entitat com perquè es puguin legislar amb lleis pròpies i no amb un matxembrat com el que acabarà sent la Llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge.
Tot plegat em fa pensar en les crítiques que es van aixecar en el debat del pressupost –llei òmnibus per excel·lència que es repeteix any rere any, però en tenir un nom curt i escaient doncs ja no cal dir-ne òmnibus– en relació amb el contraban legislatiu, amb aprofitar la porta del darrere per modificar diverses qüestions. Algun cop no queda cap altre remei que fer el canvi amb el pressupost, però a vegades es justifica una llei pròpia o la modificació de la que pertoqui. Perquè actuant com s’està actuant, legislant tot en un sol text, només fa que generar confusió i dificulta la comprensió i navegació entre les normes, especialment per part de la ciutadania, que les entengui o no està obligada a complir-les. I seria bo que pogués saber fàcilment a quina llei anar a buscar quins deures i obligacions, i també quins drets.