La mort de què no es parla

La notícia d’un embaràs és sempre sinònim d’alegria i d’arribada de vida. Tot i que tothom sap que hi ha certs riscos, massa vegades optem per mentalitzar-nos que a nosaltres no ens passarà. Les dades, però, són tossudes i ens diuen que una de cada quatre gestacions acaben amb un avortament espontani. A Andorra el 2020 es van produir 8 morts intrauterines, és a dir, en el període que va de l’inici de la gestació i fins a la setmana 22. El 2019, en canvi, en va ser només una, però les dades del SAAS mostren que també se’n va produir una de perinatal, és a dir, entre les 22 setmanes de gestació i fins al setè dia de vida. Unes pèrdues de les quals molt sovint no es parla.

“És un tema bastant tabú”, admet la Núria Alonso, llevadora del SAAS, que destaca les formacions que han fet totes les professionals per posar-se al dia i que han permès “cuidar molt més d’aquest moment. És important acompanyar les famílies perquè és un moment important”. De fet, l’hospital compta amb un protocol específic per donar el suport necessari a les famílies, tant en el moment de la pèrdua com en les setmanes posteriors.

Després d’assimilar la notícia (el temut “no hi ha batec”) algunes deixen passar fins i tot un dia, han d’ingressar per induir-los el part. “Es posen en una unitat que no sigui de maternitat i tenen un equip només per a elles”, destaca Alonso. Durant el procés procuren que el bebè rebi el nom, “que li puguin dir pel nom que té és important”, i es decideix si un cop nascut el volen veure i agafar-lo. “Aquest punt costa una mica, però per passar millor el dol s’aconsella que es vegi”, explica, afegint que “si els pares estan molt angoixats pot venir un servei de psicologia, però només parlant i acompanyant ja els ajudes”. Un cop neix el nadó, “els deixem el temps que necessitin, nosaltres potser voldríem tancar un cicle, però per als pares són els únics minuts que tindran amb el seu fill i s’han de poder acomiadar”. És també el moment de proposar-los si volen una fotografia de record. “No s’hi està acostumat, però al final és l’únic record que et queda. I no cal que sigui una foto directa, pot ser el bebè embolicat en braços dels pares o un detall d’un peu o una mà”, explica. També se’ls ofereix una caixeta de records: “intentem ficar-hi el màxim de coses, la polsera identificativa, la pinça del melic, una gorreta, la manteta i els fem l’empremta de la mà i els peus”. I és que “hem de pensar que la seva idea era marxar cap a casa amb un bebè en braços i si no marxen amb la caixeta se’n van sense res”. També es demana a la mare si vol tallar la llet. “Generalment et diuen que sí”. A banda, se’ls ofereix suport psicològic, amb seguiment un cop són a casa, així com visites de les llevadores. 

I la baixa? En aquest cas, només tenen dret al permís de maternitat complet les dones que pateixen un òbit fetal a partir del sisè mes d’embaràs. El pare, però, no pot gaudir de la seva baixa. “Potser els pares encara ho necessiten més”, reflexiona Alonso, que reivindica que es “reforci” la figura del pare perquè sovint s’enfonsen més tard, perquè en un primer moment “són la part més forta”. “I tots dos han de poder adaptar-se, plorar la mort, desfer l’habitació que tenien preparada, sense presses”.

I l’entorn, com ha de reaccionar? “Cal tenir una sensibilitat especial. No cal dir frases tòpiques, dient ho sento molt, no sé com ajudar-te, però estic aquí i si necessites res ho puc fer, ja els estàs donant valor”. Mai allò de sou joves i ja en tindreu un altre. A més, “sabem que a vegades fa por preguntar i fins i tot hi ha qui evita creuar-se pel carrer amb una dona que ha patit una pèrdua, però això els dol molt, no se senten valorats com a pares i també els fa sentir culpables”. Un sentiment, de fet, que arrosseguen moltes dones, que es pregunten si han fet quelcom malament perquè  l’embaràs que en principi anava bé, no hagi arribat a bon port. Per això es fan autòpsies, que ajuden a respondre preguntes i a poder avançar.

L’objectiu, diu Alonso, és donar visibilitat a aquestes morts i “que al carrer estigui més normalitzat”.