Recordava l’altre dia en una entrevista l’exministre Gilbert Saboya, referint-se a l’acord d’associació, una frase de l'actual primer ministre del Canadà, Mark Carney, “si no ets a taula, ets al menú”. És una metàfora extensiva a àmbits il·limitats, i encaixa a la perfecció amb la qüestió de l’acord. 
La defensa que fa Saboya sempre m’ha semblat de les més intel·ligents i la que he pres com a bona referència del que significa la voluntat d’Andorra d’establir un acord d’associació. Sense voler simplificar, no sent aquesta una frase buida de contingut ni menor: l’accés d’Andorra al mercat únic. No són interessos creats, és una necessitat que han sabut veure la unanimitat dels líders polítics que ha vist passar el país. No estic ni de lluny a l’alçada de qui citaré, però em permetré el luxe d’utilitzar declaracions seves per contextualitzar-ho correctament. 
La participació d’Andorra al mercat únic ha estat el denominador comú que tots, i dic tots, els caps de govern, han vist com a forma de millora de la competitivitat i diversificació de l’economia andorrana. L’any 2014, Òscar Ribas deia que “el vertader empresari no s’ha de limitar aquí”, afegint, “el millor, reitero, seria integrar-nos al mercat únic de la UE”. Durant el mandat d’Albert Pintat, trobem també una reflexió en la mateixa línia a la Universitat de Barcelona, on deia que “la voluntat última ha de ser l’accés al mercat únic interior, mitjançant un mecanisme apropiat”, referint-se a la possible entrada a l’EEE. Malgrat tot, la figura jurídica de l’associació va ser l’opció més ben vista per la Comissió, per un motiu que aquestes faccions tan sobiranistes haurien de veure com positiu, pel que diu el mateix òrgan el 2013: la flexibilitat és un altre avantatge d’aquesta opció, ja que els acords d’associació es poden adaptar a les necessitats específiques de la Unió Europea i dels estats de petites dimensions.
Malgrat la naturalesa jurídica diferent, l'únic cas en el qual veritablement podem emmirallar-nos és el de Liechtenstein. És l’estat més similar en infinitat d’àmbits a nosaltres, i també el que s’ha pres contínuament com a referència pel nostre encaix a Europa. No només això, m’atreviria a dir que el nostre encaix és tant o més adaptat i específic al de Liechtenstein dins del mercat únic. Un exemple de tants, que no és menor: el període transitori de 30 anys per a Andorra amb relació al sector del tabac, el més llarg que ha atorgat la UE.
Els mantres habitualment repetits són contrastables amb els 30 anys de relació de Liechtenstein. Per posar un exemple d’actualitat emprat com a negativa al text, la lliure circulació de capitals i l’habitatge. L’article 4 del tractat de l’EEE explicita la prohibició de discriminar entre nacionalitats dins dels àmbits previstos a l’acord, el que no ha estat un impediment per a Liechtenstein per legislar en matèria urbanística i immobiliària; de fet compta amb unes normes bastant restrictives en matèria d’adquisicions i finalitats especulatives. No hi ha indicis que indiquin que una gran massa de capital estranger hagi contribuït a un escalada desfrenada dels preus al mercat, on segons fonts oficials del Principat, el preu mitjà de lloguer va augmentar menys d’un 20% entre el 1990 i el 2015. Per la banda d’Andorra, existeix un compromís per incorporar adaptacions en termes de limitació en la compra d’habitatges, el que aporta marge de maniobra. D’altra banda, dinamitzar l’economia andorrana requereix eliminar les dificultats dels andorrans per prestar serveis a fora, que molt bé resumia en una intervenció al Consell General Toni Martí, on explicitava que “a Liechtenstein aquest problema no el tenen, perquè són part del mercat interior”. 
Les valoracions que si està millor o pitjor negociat, si la realitat actual europea ens agrada més o menys o tantíssimes qüestions s’han de poder abordar, sens dubte, però difícilment poden qüestionar el mandat de resoldre l’encaix amb Europa, que podem datar de preconstitucional. I sembla que, en declaracions de fonts autoritzades europees, aquest és un molt bon encaix, amb un marge de renegociació baix. 
De tants suposats interessos espuris, potser acabarà portant a alguns a la no desitjada conclusió que es tracta d’una qüestió d'interès general.