'Autodafe'

Als que heu acumulat la pila de llibres en previsió de l’estiuet, i amb la foguera de Sant Joan encara calenta, potser se us ha acudit algun impuls piròman per fer lloc a la biblioteca, afegint-vos a la tradició de la cremació de llibres.

Per tots és coneguda la primera relació entre Pepe Carvalho i els llibres: els crema. La relació, però, va més enllà, perquè qui ha seguit una mica de prop el genial detectiu pot intuir que Pepe Carvalho estima els llibres perquè en té, senzillament. I és que en el seu cas, la tria d’un bon llibre per cremar prèvia a un bon àpat té alguna cosa de místic.

No és el cas al llarg de la història de les múltiples incineracions de llibres que hi ha hagut, que tenen més relació amb la repressió i voler imposar pensaments únics que de la cínica i xocant afecció que té en Carvalho, a condemnar a la foguera els llibres de la seva nodrida biblioteca.

La biblioteca d’Alexandria va ser la biblioteca més cèlebre de l’antiguitat i va arribar a disposar d’un fons bibliogràfic de 700.000 de volums. Era un temps on existien grans civilitzacions paganes a Europa, que gaudien de la més alta cultura espiritual que el món hagués conegut. Contenien més coneixement, ciència, saviesa i per descomptat riquesa, que el món havia conegut mai.

Hi ha unes quantes hipòtesis sobre la destrucció de la Biblioteca d’Alexandria, guerres de poder, o conflictes de supremacia política i religiosa entre paganisme i cristianisme, entre altres...

Els homes civilitzats construeixen, omplen i utilitzen les biblioteques. Alexandria era una ciutat pagana hel·lènica civilitzada que va ser envaïda per un poble no civilitzat.

L’any 1562, Diego de Landa, monjo franciscà conegut per ser el primer i un dels millors cronistes del món Maya, va cremar 500 ídols i 27 rotlles de jeroglífics a Mani, al Yucatán. Quelcom de paradoxal que un dels millors coneixedors de la civilització Maya s’esforcés de manera tan cruel a destruir els vestigis d’aquesta.

I és que les incineracions de llibres no són només per erradicar idees, però sobretot per fer desaparèixer cultures. La nit del 10 de maig del 1933 els nazis van cremar els llibres dels grans intel·lectuals alemanys. Feia menys de quatre mesos que Adolf Hitler havia accedit al poder. Un foc minuciosament posat en escena, com un ritual, la culminació d’una acció contra l’esperit “no-alemany”. Cinc anys més tard van cremar les sinagogues, en la Nit dels Vidres Trencats del 9 al 10 de novembre del 1938.

Més a prop nostre en el temps tenim les destruccions massives de llibres a mans dels homes de Daesh o els integristes religiosos fent barbacoes amb l’Alcorà als Estats Units. Més original, el reverend Otunga a Kenya va incendiar manuals de prevenció contra la sida i preservatius. A Nou Mèxic va ser la saga de Harry Potter la víctima de les ires de la Congregació de les esglésies per “incitació a la bruixeria i el satanisme”.

Quina és la nostra relació amb els llibres que fa que ens comportem així? Semblaria que no és un menyspreu per aquests, sinó més aviat una fascinació desordenada, que constitueix el principi mateix del fonamentalisme.

Un llibre està fet per ser llegit i entès, però també per ser comentat i interpretat. Al meu parer cap d’aquestes accions constituiria un perill per la cohesió d’una comunitat religiosa o política. Prendre els llibres com a suport per treballar la intel·ligència no pot conduir a voler-los fer desaparèixer. Si no t’agraden o et semblen fal·laciosos, no els llegeixes, o els argumentes i els rebats.

En tot cas, si preveieu rostir la vostra biblioteca, en un autodafe gegant al menjador de casa, tingueu en compte que les fulles contenen clor que pot alliberar substàncies tòxiques, responsables de lesions cutànies, lesions hepàtiques, malformacions congènites, càncers, etcètera. Així que penseu doncs a airejar l’ambient!