¿Cultura de la constància, l’esforç, la disciplina, la pràctica?

Algunes d’aquestes paraules a més d’un li semblaran estranyes, potser rares, potser lletges inclús. ¿Ho són? En el temps actual, en alguns llocs, en algunes cultures potser sí. Parlem d’aquí, de nosaltres, d’alguns nivells culturals i/o socials, també d’algunes generacions més que d’altres. Ja que des del temps de “la bonança econòmica” molts s’havien acostumat a obtenir sense gaire esforç tot allò que els feia falta per viure. Aquesta “cultura de la facilitat”, aquesta “cultura del no-esforç” ens ha dut inevitablement a la confusió present. Confusió que prové de creure’s beneficiari d’uns drets adquirits que “algú” (l’Estat, la societat, els pares, els altres, “fuente ovejuna”, etc.) ens deu obligatòriament, i que nosaltres tenim dret a rebre sense cap mena de contraprestació. 

Això ens ha dut inclús a tot aquest guirigall de notícies sobre corrupció, ja que alguns (massa) entenien que podien posar mà a la caixa comuna quan en tenien l’oportunitat. Amb aquesta “filosofia” no és estrany que les paraules que encapçalen el text tinguin mala premsa. ¿Hauria de ser així? Jo crec profundament que no! Crec que necessitem recuperar i revaloritzar urgentment aquests terminis a fi de poder-los usar amb naturalitat, amb ganes, amb franquesa. 
REIVINDICO la cultura de la constància, de l’esforç, de la disciplina, de la pràctica com a valors intemporals que ens vénen oferts i ensenyats des de temps immemorials en totes les cultures dignes d’aquest nom en tots els llocs i en totes les èpoques! Entenguin-me bé! No es tracta de renunciar a tots els drets socials durament adquirits al llarg dels darrers cent cinquanta anys. 
D’allò de què es tracta és de compatibilitzar de manera lògica i harmònica tots aquests drets socials inalienables, la cohesió de la societat, i una redistribució correcta dels recursos disponibles mitjançant uns impostos justos amb una cultura personal i col·lectiva de la constància, l’esforç, la disciplina i la pràctica.
Aquesta cultura de la constància, de l’esforç, de la disciplina, de la pràctica s’ha de cultivar, d’afavorir, de mimar i fer créixer des de tots els estaments de la societat (sistemes educatius, mitjans informatius, poders de l’Estat, associacions, clubs esportius o d’oci, etc.). Des de tots aquests diferents indrets, però sobretot des del propi, personal i individual tarannà. 
Ja que si continuem minimitzant, infravalorant o inclús ridiculitzant la cultura de la constància, l’esforç, la disciplina i la pràctica estarem sembrant llavors de la “cultura de la laxitud i la deixadesa”. 
A nivell de societat es pot fer i s’hauria de fer a tots els nivells (socials, audiovisuals, xarxes socials, ensenyança, etc.) amb una educació que dignifiqui l’esforç propi com un mitjà (el Mitjà) que et permet obtenir una superació personal en tots els camps (social, econòmic, professional, humà, espiritual, etc.). 
Individualment es pot fer i s’hauria de fer entenent, observant i sobretot sentint com se sent, com ens sentim quan hem aconseguit quelcom per nosaltres mateixos. ¿Com s’ha sentit vostè? ¿I com s’ha sentit quan quelcom venia “regalat”, amb la impressió que no s’ho mereixia, que li ho havien donat sense raó? ¿Algun cop s’ha sentit realment satisfet en aquesta circumstància?
Així doncs, per la nostra pròpia satisfacció, per la nostra pròpia vàlua, per afavorir la pròpia autoestima i el sentiment de seguretat i confiança en nosaltres mateixos ens cal, ens és absolutament necessari i imprescindible obtenir allò que ens proposem (els nostres objectius reals) gràcies al nostre propi esforç!
I per això ens cal, ens és absolutament necessari i imprescindible practicar la cultura de la constància, de l’esforç, de la disciplina i de la pràctica! Aquesta cultura, com tot, s’aprèn, es cultiva, es fa créixer amb paciència i dedicació, amb amor, amb respecte per les pròpies limitacions actuals, entenent que l’esforç d’avui és la recompensa del demà. 
Fugint de la cultura de la immediatesa, del “pa per avui i gana per demà”, del curt termini que ens fa perdre la perspectiva, de voler recollir el blat sense haver sembrat..., amb constància, amb esforç, amb disciplina, practicant dia a dia assolirem sense cap mena de dubte els nostres objectius reals i sincers. No pot ésser d’una altra manera: el resultat arriba si hi posem els mitjans!