Dissabte, referèndum a Perpinyà, oi?

Assisteixo amb entusiasme solidari a l’alegre mobilització de la parròquia indepe per a la performance que el Consell per la República, l’ONG que el Fugat de Waterloo es va inventar per passar la bacina, ha convocat dissabte a Perpinyà. Diuen que Puigdemont en persona s’hi transmutarà i que les desenes de milers de devots que s’esperen a les irredemptes terres rosselloneses li podran tocar les santes nafres, trepitjar el sòl sagrat per on ell passi i respirar l’aire vivificant que expiren els seus pulmons. Amb mascareta, potser, però caram, no es pot tenir tot. En sé de més d’un, i de dos, que ja han planificat l’alegre excursió sabatina i, en fi, molt probablement una escapadeta sabatina a Perpinyà sigui un pla molt més prometedor que la visita reglamentària a Ikea amb la parentela. El que més em sorprèn, i ja em poden dir tiquismiquis o –millor encara– feixista, és el fervor militant de sòlids intel·lectuals nord-catalans –pensin en Joan-Lluís Lluís i Àlex Renyé i encertaran– per aquesta professió de fe llacista com no han vist els temps. I em sorprèn perquè tot plegat no és més que l’acceptació implícita d’una derrota humiliant. O millor dit, explícita: el que exigia aquesta alta hora catalana, ni que fos per estar a l’altura dels heroics germans del sud, era l’oportuna convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació per a les nobles terres perdudes el 1659. Segur que la fraterna República Francesa hauria permès generosament un acte d’estricta, immaculada democràcia com va ser l’1-O. La veritat, no sé com no se’ls ha ocorregut abans. Però encara hi són a temps. Putxi, si el convoques, vinc i voto. T’ho juro per Lledoners.