El Renascut (‘The Revenant’)

Pel·lícula dirigida pel mexicà Alejandro González Iñárritu, i basada en la història real d’Hugh Glass, famós explorador recordat per moltes gestes però sobretot per sobreviure a l’atac d’una óssa grizzly mentre caminava sol prop del riu Missouri. Però no només va sobreviure a l’atac de l’óssa sinó que va aconseguir acabar amb ella amb un simple ganivet ja que, segons sembla, el perillós animal el va desposseir de la seva valuosa escopeta quan més la necessitava. Pel que sembla Glass va quedar molt malferit, amb diversos ossos trencats, descarnat, i amb fins i tot algun membre a la vista de qualsevol. Pensant en la mida d’aquests óssos tot indica que l’explorador va tenir molta sort de no sortir-ne més malparat, tot i que en aquest tipus de llegendes de vegades la història pren una magnitud incerta i maquillada fins al punt de confondre realitat amb imaginació col·lectiva. 

Després d’això el grup que acompanyava Hugh Glass va decidir que el millor per a tots era deixar-ho a la seva sort ja que no podien seguir el camí carregant-lo per aquelles escorades muntanyes. Això sí, van assignar dues persones per escortar-lo fins a la seva mort i donar-li una sepultura digna. El problema va ser que van passar tres dies i encara era viu. La tomba feia temps que estava feta però semblava que el seu destinatari no estava decidit a iniciar el viatge al més enllà. La cosa va empitjorar quan un grup d’indis es va aproximar i els dos custodis van decidir enterrar-lo encara viu. Bé, enterrar... li van tirar per sobre una mica de terra, unes branques i la pell de l’óssa que va matar, i van marxar. Gran error. Al final va resultar que Glass no va morir, va sobreviure a les ferides i a les inclemències del lloc, es va recuperar i només tenia una cosa en ment: venjança. I no va parar fins a  obtenir-la.
Leonardo DiCaprio és l’encarregat d’interpretar l’explorador Hugh Glass. El corrent periodístic s’ha encarregat d’anunciar a tort i a dret que DiCaprio mereix per fi guanyar l’Oscar, que si no el guanya amb aquesta actuació no el guanyarà mai, i he de dir... que sí! Que és sublim! Senzillament, grandiosa i insuperable. L’actor dota d’un realisme absolut el personatge, i aconsegueix transmetre a l’espectador tots els seus sentiments, des de la desesperació més absoluta fins a l’odi més profund contra el seu desertor, John Fitzegerald, un altre explorador interpretat en aquest cas per un altre actor de moda, Tom Hardy, el qual també fa una actuació aclaparadora. El seu personatge és un tipus fred, calculador i mesquí, mogut únicament pels diners i al qual no li importarà absolutament gens deixar abandonat el que era el seu company. Ajuntar aquests dos actors és sinònim d’èxit. Ja van treballar junts a Origen (2010), extraordinària pel·lícula que sempre mereix un revisionat.
Però tornem a DiCaprio, a Hugh Glass i les seves penúries. Més que Renascut caldria anomenar-lo l’Immortal, i és que pateix successos extrems. Quan sembla que la cosa no pot anar a pitjor, doncs sí, empitjora. Algunes vegades els esdeveniments freguen el sobrenatural. En d’altres senzillament impera la supervivència motivada per una obsessió: la insaciable vendetta. Però no només Glass ho va passar malament, Leonardo DiCaprio va haver de patir molt durant el rodatge. Ell i tot l’equip. Van haver de suportar el terrible fred de les muntanyes del Canadà, els Estats Units i l’Argentina, llocs on es va rodar la pel·lícula, que es va filmar, cronològicament (cosa molt estranya en cinema), en vuitanta llargs dies, amb l’únic objectiu d’aconseguir una llum natural que dotés la cinta d’una realitat sorprenent. Vaja, que Leonardo ho va passar molt malament, tant com aquells exploradors deixats de la mà de Déu, lluitant per no morir de fam, però també perquè els indis, els nadius d’aquelles terres, no els tallessin la cabellera per haver vingut a on no tocava. Arribats a aquest punt, veient algunes de les explícites imatges de la pel·lícula, és quan reflexiones i veus en què ens hem convertit els humans, en éssers acomodats, acostumats a obtenir el que volem, quan volem, només amb un clic o obrint la nevera. Però per arribar fins a aquest punt moltes altres persones han patit fins a límits insospitats. Si ens posessin enmig d’una d’aquestes muntanyes estic absolutament segur que el nostre instint de supervivència afloraria tard o d’hora i ens convertiríem en autèntiques bèsties de degollar a canvi d’aliment, d’anteposar la nostra vida a qualsevol cosa, senzillament matar o morir. En moments així qualsevol cosa és bona per menjar, ja siguin plantes o bé la carn crua d’algun animal, i si no que l’hi diguin a DiCaprio, que va haver de menjar-se de veritat un tros de fetge cru de bisó durant el rodatge, i això que és vegetarià.
L’apartat tècnic és una meravella, uns efectes espectaculars i enormement realistes, una fotografia prodigiosa, uns plans seqüència perfectes, enfocats a dotar les escenes d’una naturalitat extraordinària i una bellesa sorprenent, tot i que es veuen accions dures i sagnants com les que van viure aquells aventurers. És un treball monumental de la mà d’Iñárritu i el seu director de fotografia, Emmanuel Lubezki, que ha treballat en grans pel·lícules, com ara Gravity o Birdman, la qual aprofito per dir que em va semblar un exercici fílmic sense sentit, amb un missatge important però que només tenia com a objectiu demostrar que eren capaços de rodar una pel·lícula en un sol pla seqüència, sense pensar en la seva utilitat i si calia fer-ho, encara que la crítica s’ho va creure i van elevar una pel·lícula ordinària al nivell de genialitat quan en realitat era vulgar; però aquest és un altre tema. The Revenant és una obra mestra del cinema, poesia feta cel·luloide, amb algun indesitjat i sobrant excés oníric que recorda per moments Gladiator, però que es digereix fàcilment per la seva precocitat però també pel meravellós conjunt del film. Orson Welles va dir que és impossible fer una bona pel·lícula sense una càmera que sigui com un ull en el cor d’un poeta. Així es va filmar The Revenant.