Una nevera diu de nosaltres més del que ens agradaria admetre. Ni la piràmide de Maslow, ni el test de Rorschach: obres el frigorífic i allà hi ets tot. L’estat del compte corrent, la forma de vida i fins i tot les misèries que intentem dissimular. Si hi ha Danacol és que hi ha colesterol. Si només hi ha fruites i verdures és que estàs a règim.
De fet, el seu calaix és el cementiri de les bones intencions. És un forat negre o un camp de concentració per a enciams on la matèria orgànica es fusiona. La bossa d’espinacs no es consumeix, es momifica. Comprar bròquil no és un acte nutricional, és un impost revolucionari que pagues per sentir-te millor persona durant 24 hores.
Pots tenir la nevera absolutament buida, però darrere la porta sempre estarà plena de salses exòtiques caducades, amb una col·lecció de flascons que van viure el seu moment de glòria en una recepta tailandesa l’any 2024; salsa de soja de la qual només queda un cul ressec i enganxós, mostasses de Dijon que han sobreviscut a tres mudances, i vells pots de melmelada que ara allotgen una capa de floridura blanca que sembla cotó fluix. Hi ha tàpers exposats com a experiments científics o com a noves civilitzacions que estan a punt de demanar la independència o el dret a vot, i aquell amb mitja ració de macarrons de fa tres setmanes que ningú gosarà obrir per por de desfermar la pròxima pandèmia.
Hi ha qui, malgrat treballar, sempre té la nevera com una bandera a mig pal.
Però nosaltres a les nostres coses. Comptant calories, comprant superaliments, i engolint llavors de xia i iogurts Activia per salvar el trànsit intestinal. I tan panxos. Vivint en una feliç ignorància artificial. Fins que la civilització del tàper de macarrons decideixi obrir la porta des de dins, esclavitzi l’enciam momificat i ens demani explicacions.