Parlem d’insuficiència, d’a-quest jutge que portem a dins del qual ens hauríem de distanciar de tant en tant. Mai no és prou en res perquè sempre en volem més. Si algun dia arribéssim a la plenitud, tampoc en tindríem prou (entenent la plenitud en el sentit que cadascú li posi).
Quan tenim un pis llogat, en volem un de compra. Quan estem solters, volem estar en parella. Quan tenim parella, volem estar solters (o no, tot depèn, però ja enteneu per on vaig). Quan tenim la feina desitjada, volem guanyar més. Quan vivim a la muntanya, trobem a faltar el moviment de la ciutat i tenir-ho tot a mà. Quan vivim a la ciutat, rebutgem l’estrès i volem la tranquil·litat de la muntanya. Quan fa sol i molta calor, volem la tardor. Quan som a l’hivern volem el sol de l’estiu. Quan ens fem grans volem tornar a ser joves. Quan som joves volem ser adults per poder tenir més llibertat. La roda és insaciable, no s’acaba mai. És com un autoconsum imposat per la societat?
Quan arriba aquest “prou!”? Doncs suposo que quan posem consciència a la nostra realitat. Quan parem i reflexionem si ens agrada la nostra vida i el que estem construint. Quan ens detenim i ens fem la pregunta: el que faig em satisfà? Tinc ordre a la meva vida o n’hi he de posar? Només els més conscients poden aconseguir-ho. És molt fàcil anar en pilot automàtic i actuar per inèrcia, però a la llarga et passa factura i ho comento perquè jo per exemple per anar de pressa i no parar atenció al meu cos entre moltes altres coses, vaig acabar a l’hospital. I ho comento per alarmar a qui sigui que m’estigui llegint i això li pugui fer ressò. Vivim en un món tan desconnectat, tant de fer i fer i no parar que fa mania i tot.
Com sempre no vull generalitzar, però carai és molt bo dir que no! Pensar en un mateix i preguntar-se, això em convé? Em fa feliç? Perquè si no tard o d'hora el cos acaba somatitzant i creu-me perquè és del tot cert. El maleït estrès encara és la malaltia invisible. Fem broma quan algú ens diu que pateix estrès i no som ningú per jutjar-ho. No sabem que passa en el món intern de cada persona, així que millor que actuem amb respecte abans de jutjar. En lloc de mirar cap a fora ens hem de mirar a nosaltres mateixos i ser honestos.
Penso que cadascú traça el seu camí i caure en comparacions és molt fàcil. Aquell s’ha comprat una casa amb els temps que corren. Aquella altra viatja molt, quina sort! No tot és tan maco com ens pensem! Darrere del que aconseguim no només existeix la part maca, els esforços només els coneix cadascú de nosaltres, així que en lloc de lamentar-nos, actuem! “És molt difícil trobar una feina x”, “és molt complicat trobar habitatge”.
No facis cas dels comentaris, surt al món i verifica-ho tu mateix! És el més intel·ligent que pots fer! Si ens creiem tot el que diuen, anem arreglats.