Nicolau Bartomeu, un creador singular (I)

Una breu història dels ferrers lauredians que vaig tenir el privilegi de conèixer i tractar.

El vaig conèixer fa molts anys, l’estiu del 1958. Ell i el seu oncle, el Jaumet de cal Ferrer. Em demanaren que els policromés, o més ben dit que els pintés amb esmalt una matrícula de cotxe andorrana que ells havien fet en planxa de ferro. Una matrícula fictícia. Mentre s’explicaven tenien el posat i la fesomia com de nens entremaliats, i és que efectivament estaven fent una mena de broma que passat un temps adoptaren tant l’Automòbil Club com el Consell General. Fins aleshores, la llauna de la matrícula dels escassos cotxes que corrien per aquí era llisa, amb l’anagrama del país i la numeració en blanc i negre i prou.

Crec que em vaig guanyar l’amistat de tots dos. En Jaume, antic Ferrer com fins aleshores tots els Bartomeu, reconvertit en mecànic-garatgista, mentre que en Nicolau treballava amb el pare a la ferreria, que estava instal·lada vora el riu Valira, a tocar de l’edifici on hi havia la turbina de la Mútua Elèctrica, més o menys on ara hi ha el nou Comú. Sempre vaig gaudir amb el caràcter expansiu i planet de l’oncle. En canvi, amb en Nicolau era més difícil la franquesa espontània, perquè era un xicotàs molt reservat i introvertit. No obstant això, quan hi havia una lufarra, tant si era per celebrar la posta de bandera a l’esquena del llosat d’una nova casa com si era per la festa major, en Nicolau hi participava, feia xerinola i cantava com tots els altres.

Un dia algú m’obsequià amb una fotografia que em feu especial plaer. S’hi veu a la llum del sol, a l’exterior del taller-obrador de ferreria, en Nicolau Bartomeu pare, l’Esteve Albert, el polifacètic personatge que inventà el mític Pessebre Vivent, el periodista Josep Maria Mercader i un somrient Nicolau fill mostrant una de les seves elaborades làmpades forjades i cisellades. A la imatge no s’apreciava d’on penjava la fabulosa llàntia farcida de flors metàl·liques. Una d’aquestes fabuloses làmpades, potser aquesta mateixa és la que hi ha o hi havia a la sala noble de la Casa de la Vall. Fou creada pel nostre amic i artista del ferro per encàrrec del Molt Il·lustre Consell General a la primera meitat del segle Passat. El fet és que Esteve Albert, d’acord amb el síndic Francesc Cairat i altres consellers de l’època, pretenia crear un museu al cap de casa del Consell General.

Malauradament he extraviat la fotografia entre els munts de paper del que ben ordenat hauria de ser un arxiu. Podria ser que fos publicada junt amb una crònica ad hoc del periodista Mercader, que exercia de corresponsal de multitud de periòdics de més enllà de les nostres fronteres. I recordem de passada que en aquella època aquí només es publicava els diumenges el full diocesà.

Fa temps que tenia pensat fer alguna cosa per honorar el record del bon orfebre del ferro, l’amic Nicolau Bartomeu. Però no sabia o no trobava l’impuls per posar-m’hi. Ara, veient amb esperança l’interès del Molt Honorable Comú de la parròquia de Sant Julià per la cultura artística i per la tradició artesana, és hora de parlar del nostre artista benemèrit i també, per natural extensió, dels ferrers lauredians que he tingut el privilegi de conèixer i tractar, amb qui vaig poder confraternitzar, encara que sigui breument i de forma maldestra.

Els Bartomeu pertanyien a una llarga nissaga de ferrers, en Jaumet de cal Ferrer el seu germà Nicolau i el fill d’aquest, que també es deia Nicolau. Com tots els que naixien en una casa artesana, de nadons ja venen amb l’ofici del pare après. A ell l’enviaren a Barcelona a perfeccionar-lo. Els Bartomeu, en un grau pròxim o llunyà, estan emparentats amb la família Marfany. Un d’aquests Marfany va ser capellà i músic, el compositor de l’himne d’Andorra. També parent del que durant molts anys va ser el rector de la parròquia de Sant Miquel Arcàngel del barri d’Hostafrancs de Barcelona, que acollia i hostatjava no solament els seus familiars, sinó tot andorrà a la capital catalana, tant si era per saludar-lo com si era per aixoplugar-se unes hores o fins i tot uns anys.

or mossèn no solament tingué l’adolescent Nicolau allotjat a la rectoria, sinó que el presentà a l’amo d’un famós taller de ferreria artística que excel·lia en el forjat i en moltes altres facetes d’afaiçonar el metall. En deien Ca l’Andorrà, es trobava al carrer de Sant Pau i rebia encàrrecs d’arquitectes modernistes com ara Puig i Cadafalch i el mateix Gaudí.