¿Per què em maltracta?

He recuperat una vella cinta enregistrada el 1996 prop de Ragusa, a Bòsnia, en uns baixos amb una colla de joves, músics i periodistes; una vetllada de poesia i música inspirada pel concert que l’endemà faria na Marina Rossell al mateix Ragusa. Crec recordar que era l’any següent que vàrem tornar a coincidir amb na Marina, i fou en la seva visita a Andorra. Havíem quedat per a una entrevista en un hotel de la capital, i va ser més una retrobada d’amics que s’estimarien oblidar alguns capítols dels anys passats, malgrat no poder ignorar-los i haver-hi compromès quelcom més que el nom en algun moment.

Quan fa quatre dies que tens un passaport a la butxaca i, en aquells atzars de la vida acompanyats de la força i la rauxa de l’adolescència, aterres a l’altra banda del món ple d’il·lusions per aprendre com es posen una trentena d’injeccions de penicil·lina amb dues xeringues de vidre heretades de les farmacioles franceses de principis de segle, en poc menys d’una hora, et preguntes per què per a aquelles nenes —perquè no en pots dir jovenetes amb tan sols 9 o 10 anys— la seva única esperança era morir de la infecció que en un part a la seva edat.
El mateix et preguntes davant una escola plena de criatures metrallades, mentre soldats amb uniformes blaus acabats de planxar i emmidonar, i en nom de la pau, no et permeten ni entrar per deixar-ne constància o penjant la càmera a l’esquena i amb un bri d’esperança trobar encara una criatura viva.
La pregunta que mai acabes de fer-te és fins on ets responsable, fins on podies fer, i fins on un s’ha d’implicar i comprometre. Malgrat tot, un ha de saber assumir fins on pot, sigui amb la seva música, amb les seves fotografies o les seves cròniques, i aquest és el seu compromís.
Et passa el mateix molts dies en moments tan quotidians com quan baixes a buscar el pa, o surts a fer unes baixades i et detures una estona a descansar i coincideixes amb el veí, el conegut o aquella persona que ha llegit quelcom que has escrit un dia. Avui t’expliquen un problema; algú intenta que prenguis partit per un conflicte o una ideologia i ho deixis escrit, sense adonar-se que així et fas una imatge més propera del teu entorn.
Pocs dies després de la retrobada amb na Marina em va donar per revisar fotografies i records d’aquells mesos a Sarajevo, Banja Luka i Tuzla; una vetllada davant del foc a Arfa. La meva esposa, en veure’n una de meva del carnet de premsa, feta un dia després d’una detenció en un control, me la va fer llançar al foc. Esborra-ho, no paga la pena ni que ho recordis.
Sí que ho recordo, la cicatriu amb els anys no ha marxat; tampoc el sentiment de no haver fet mai prou, però com que l’univers és generós sempre et dóna una oportunitat i, tot i la distància, en un moment o altre en prens consciència, sense rancúnia i amb la serenor dels anys, que t’han permès cicatritzar aquella ferida de la fotografia mentre cremava a la llar de foc i reforçar les teves creences.
Sé el que hauria dit ara la padrina Mi, amb el que escriuré; ja hi tens la pell morta. No és veritat, mai tens la pell morta llevat que adoptis l’actitud dels que temen més per la seva cadira i les seves estadístiques que no pas que una nena de 8 anys li respongui a la seva psicòloga, a la pregunta de ¿Què vols que li digui a la teva professora?, ¿Per què em maltracta?
M’adono avui que no cal que et trobis al Txad amb la mirada perduda davant unes màquines enterrant cossos, i amb la secreta il·lusió de poder retrobar, per un atzar, els teus amics entremig, o sota una tenda a Preydach amb dotzenes de nenes amb totes les malalties de transmissió sexual documentades. Només cal que els pares d’una criatura en una escola d’Andorra es trobin amb el màxim responsable d’un sistema educatiu fugint d’una reunió davant un cas d’assetjament, amb un missatge directe i clar al psicòleg de l’escola; compte amb el que dius i a qui et deus.
Un protocol d’assetjament que existeix, però no està clar com s’aplica ni qui l’obre i qui en fa el seguiment i, darrere una falsa protecció del menor i la seva identitat, tots fan veure que no saben i no passa res; qui dies passa anys empeny. Directors i professors que abans d’afrontar la seva responsabilitat castiguen i humilien les víctimes, perquè amenacen el seu statu quo i les seves estadístiques, i així fins a arribar a tots els estaments, començant per la casa de cada u.
Mai m’ha agradat buscar culpables de res i de tot, en tot cas s’ha d’assumir que tots som responsables avui que aquells soldats nen al Txad, els Cascos Blaus a Banja Luka o un grup de criatures en una escola de casa prenguin una metralleta com un joc de ràbia que els allibera i els altres girin la vista i ignorin la veritat; potser fruit d’aquella violència que cada dia vivien a casa seva, i que amb pocs anys varen encetar com un joc d’iniciació en fer baixar a coces una nena per les escales de la seva escola i l’endemà forçar-la.
Escolto en la cinta la veu anònima d’una jove aquella tarda a Sarajevo cantant...  Moj dilbere, kud se šećeš? Aj, što i mene ne povedeš?, i m’adono que la pregunta de la nena no anava dirigida a la professora, anava dirigida a tots nosaltres, i que un “Vostè no sap qui sóc jo” no és gaire diferent d’aquella metralleta.