Venècia

A l’aeroport de Girona estic a punt d’emprendre el vol cap a Venècia, per gaudir del seu Carnaval. Aprofito el temps d’espera per fer escandall del que sé sobre la Sereníssima i de les imatges que en el meu imaginari han fornit antigues lectures i quadres reproduïts en manuals escolars. Imagino Venècia colgant-se sota la grisa serenor d’un migdia de diumenge. No sé per què. La banda sonora del moment és la remor mandrosa de l’aigua del Gran Canal i el dring dels coberts a punt de l’àpat dominical, escàpol de les finestres ajustades de les opulentes llars dels mercaders. Hi ha un casalot amb la façana coberta d’heura descurada, i peus de verdet. Té els balcons fermats i el ràfec curull de nius d’orenetes. És la casa dels Polo. La seva memòria a la ciutat, en aquests instants intemporals que albiro, s’està esvaint com les esteles verdoses de les aigües ferides per les gòndoles. Els Polo, creuen recordar alguns mercaders atrafegats, fa anys van marxar en direcció a l’Orient.

Des d’un campanile es vol fer creure a la ciutat que el temps avança. Quan sóc a l’elegant palauet on va viure el pintor Filippo de Pisis, a la Fondamenta de San Sebastiano, ara propietat de don Pedro Távara i en el qual m’instal·lo, obro la finestra de gòtic venecià i sorprenc el temps panxa amunt, surant indolent sota el Ponte de la Madalena, prop d’un grupet de jovenetes que han sortit de la facultat. De nou insisteix un campanile llunyà, i el temps fa l’orni. Em pica desvergonyit l’ullet, i jo prometo no delatar-lo. Ell es defensa: Io non sono pigro / è il frutto maturo dell’albero della  pigrizia / che cade sul mio corpo / m’aixafa / m’immobilitza ... / sono pigro / io vivo nella città di Duce e mercanti occupato / Avvertimento volta solo ... che galleggia sulle acque di un pisolino eterna... (“No sóc gandul / és la fruita madura de l’arbre de la mandra / que cau sobre el meu cos / m’aixafa / m’immobilitza... / No sóc gandul / Visc a la ciutat dels Duce i dels enfeinats mercaders / Són només temps... surant damunt les aigües d’una migdiada eterna...)
Des dels innumerables aparadors de la ciutat, segueixen el meu pas infinitat de màscares hieràtiques. M’explica Távara que el viatger no copsa el tarannà de la gent per la seva expressió facial sinó a través dels paisatges arbrats on hi pengen les seves absències.
Com l’inspector Bruneti, fill de l’escriptora Dana Leon, cerco aquest paisatge de Venècia en les hores de calma, quan el brogit ha retornat a terra ferma o als hotels de la ciutat. És aleshores quan m’adono que Venècia sí que recorda els Polo, Casanova i Canaleto. Reconec en les seves presències els creadors de la meva Venècia imaginada. “Grazie” escric en el baf del meu alè sobre el vidre del Cafe Florian. I junts enfilem cap al Ponte de Rialto, cofois com els amics retrobats de la infantesa, mentre Távara cantusseja l’ària de Donizetti Una furtiva lacrima...
Està el temps rúfol a Venècia, en aquest migdia de diumenge primaveral. Avui Giorgione pintarà La tempesta.