‘El lliri blanc’: un Astèrix dels d’abans

L’última entrega de la sèrie, amb il·lustracions de Conrad i guió de Fabcaro, s’inspira obertament en ‘La zitzània’ i recupera l’aroma clàssic que havia perdut els últims anys. I de regal, un original d’Uderzo que avui es conserva a Les Fontetes.

He pensat aquestes últimes setmanes en Uderzo, és clar. El dia que El lliri blanc va arribar a la llibreria, allí estava jo, palplantat a la porta des de primera hora del matí. Decepció? Home, des que va morir Goscinny res no ha sigut el mateix. I fa quasi mig segle. Així que no crec que m’estigui fent el raret ni l’exquisit si dic que l’últim gran àlbum va ser Astèrix a Bèlgica (1977) que va ser també l’últim amb guió de Goscinny. El següent, La gran rasa (1979), en què Uderzo exercia de dibuixant i també de guionista, ja era una altra cosa. I això que va partir d’una idea esbossada pel mateix Goscinny. En va publicar vuit, fins a El cel ens cau al damunt (2003). Tot i així, a cada nou àlbum he complert el ritual. No me n’he saltat ni un.

Però tornem a El lliri blanc, que no està gens malament, no. En la meva humil opinió, és superior als cinc àlbums anteriors, amb Didier Conrad al dibuix i guions de Jean-Yves Ferri. El guionista és ara Fabrice Caro, i es nota el canvi. L’argument, amb un guru de l’autoajuda, Dosventus, que és enviat al poblet gal per sembrar-hi la concòrdia, remet inevitablement a La zitzània (1970), un àlbum pletòric. I el dibuix de Conrad és una meravella: no desmereix en absolut el d’Uderzo. Així que si volen un consell, passin per caixa i donin-li una nova oportunitat.

Però parlava d’Uderzo, que com poden imaginar, és un dels meus grans traumes perquè no vaig sortir-me’n a portar-lo a la Massana. I mirin que ho vagi intentar. Es veu que era un home pelet especial. En una ocasió, una, va assistir al Saló del Còmic de Barcelona, i diuen que era tan maniàtic que es va fer portar el seu matalàs. Pot semblar estrambòtic, però coneixent com conec el gremi de dibuixants, farien bé de creure-s’ho. Un dia els explicaré les portentoses aventures del gran Vázquez, a qui vaig tractar amb certa intimitat, i veuran que això del matalàs no és res.

Vaja, que no va venir mai i ja no vindrà, perquè va morir el 2020. Però comprendran vostès que el Museu del Còmic estaria francament coix si no tingués un original d’Astèrix. I el tenim, modèstia a part. El tenen aquí a baix, amb dedicatòria inclosa, i constitueix una de les joies de la col·lecció. Que com ho vaig fer? Amb una mena de suborn: sabia que era un gran aficionat a la numismàtica, així que li vaig enviar una moneda de plata d’aquelles que encunyava la vegueria. L’home va estar tan encantat que em va respondre amb aquest incunable. A partir de llavors vam intercanviar durant uns anys felicitacions de Nadal, fins que un dia van deixar d’arribar. Però tenim un Uderzo a Les Fontetes i això no ens ho treu ningú.

I ara permetran que els expliqui una de les meves batalletes, que per això escric en aquest racó. La d’avui es titula Com vaig descobrir Astèrix, perquè he d’admetre que no va ser de seguida un dels meus favorits. Després, sí, i avui ocupa un lloc de privilegi a la dreta del Trueno. Devia ser cap al 1965, tenia 11 anys, quan vaig caure hipnotitzat. Estava sota es efectes lisèrgics de Cleopatra, la millor pel·li de romans de la història. Enamorat, és clar, d’Elizabet Taylor, i en fi, amb una gelosia que no me l'’acabava per Richard Burton. Poc temps després, la revista DDT, que tenia els drets per a Espanya dels personatges de Pilote, va començar a publicar Astèrix. I el primer que va caure a les meves mans va ser, ho hauran endevinat, Astérix y Cleopatra: jo no sabia ni que existissin, els gals, però els personatges són clavats als de la pel·lícula i només obrir la primera pàgina m’hi vaig quedar atrapat. Ja saben: “Ens trobem a la Gàl·lia dels anys 50. Tot el país està ocupat pels romans. Tot? No! Un poblet d’irreductibles gals resisteix, encara i com sempre, a l’invasor”. Ja en vaig fer prou. Estava atrapat. I fins avui. Amb els alts i baixos de totes les relacions de llarga durada. Però amb la lleialtat del primer dia i la devoció deguda a uns personatges amb qui he viscut algunes de les aventures més portentoses de la meva vida.

Encara conservo aquell exemplar epifànic, un tresor a l’altura del quadernet de El bólido flamíjero del Trueno, i disculpin que em repeteixi. I que els arbres no els impedeixin veure el bosc: a banda d’Astèrix, Uderzo va il·lustrar altres sèries, potser sense l’impacte global i molt menys la longevitat del gal, des de Tanguy y Laverdure, amb guions de Charlier –també era el guionista de Blueberry– a Jehan Pistolet, el mariner que va crear a quatre mans amb Goscinny i que en certa manera va ser el precursor d’Astèrix. 

En fi, que llegeixin El lliri blanc. Tornaran per unes hores a l’Armòrica i saben com acabaran? Amb un banquet pantagruèlic a la llum de la lluna i repetint, com tots nosaltres: “Ils sont fous, ces romains!”