El dia que vam tenir una cap de Govern i una síndica general

L’hemicicle de la Casa de la Vall va celebrar ahir una sessió del Consell General presidida per una síndica general i també una cap de Govern, que a l’interior de l’espai va estar acompanyada per ministres, en femení, i que van estar envoltades de conselleres generals. Un ple de gairebé 37 dones que han ocupat escons de conselleres generals en la història política d’Andorra. Des de Mercè Bonell, que va ser la primera dona a asseure’s al costat d’un parlament plenament masculí i qui hi va entrar per accident, o per incident ja que va ser per substitució d’un altre conseller, fins a les parlamentàries actuals. Només hi va faltar Conxita Mora, que és l’única difunta, i tres més per diferents motius: Eva Garcia, Montserrat Gil i Maria Lluïsa Puig. 
Un Consell General que va ser simbòlic amb motiu del Dia internacional de la dona, que se celebra avui però si féssim política ficció segurament es parlaria de la política en altres termes, si fem cas del que va dir Olga Benazet, que va ser consellera en la legislatura 2001-2005: “El dia que hi hagi una dona de cap de Govern hi haurà més sensibilitat a la política.” 
Unes dones que van representar els càrrecs polítics més alts, amb els papers de síndica i subsíndica, les dues que han estat subsíndiques, i aquelles que a més de conselleres van ser ministres ocupant la taula del Govern i, al banc de fora, totes les que han estat conselleres. Totes presents per presenciar la lectura d’un manifest que va voler fer un reconeixement a aquelles 378 dones que es van atrevir a signar aquell escrit que demanava el dret de vot per a les dones presentat per set més que representaven les parròquies (més Escaldes), en aquell 1967. Un dret que es va aconseguir el 1971 i dos anys després s’aprovaria el decret a favor de l’elegibilitat de les dones andorranes. Onze anys, però, va tardar a entrar la dona a la política en acció, i des d’aleshores amb diverses quotes s’ha fet palesa la seva representació. 
La ficció de tenir una dona cap de Govern encara no s’ha transformat en realitat, però com deia Mercè Bonell, “tot arribarà”. En general les conselleres van opinar que la representació de la dona en el món de la política és bona. “S’ha des­envolupat sense lleis i quotes”, va comentar Maitena Manciet, consellera els anys 2001-2005. Per Manciet la igualtat en matèria de gènere (que hauria de preveure el llibre blanc de la igualtat) “és complicat regular-la, s’ha de treballar molt en l’educació per canviar la des­igualtat actual”, 
va dir. 
Per la seva banda, qui també va ser consellera en el mateix període, Olga Areny, va manifestar que aquest llibre blanc “hauria d’incloure la igualtat d’oportunitats, regular d’alguna manera la diferència salarial existent”, entre altres qüestions. Areny també va manifestar que la diferència salarial “no és normal i el mateix treball ha de ser pagat amb el mateix sou”. Una desigualtat que les exconselleres i conselleres consultades denuncien totes. Com també lamenten l’increment dels casos detectats en violència domèstica, que malauradament és una xacra social que també es denuncia en un dia com el d’avui. 
En matèria de conciliació familiar i laboral, exconselleres i conselleres reconeixen que s’ha fet molt però que encara queda molt per fer, “tot i que va progressant”, va dir Benazet. El primer és que les mesures que adopti el nou Codi de relacions laborals “siguin tant per a l’home com per a la dona, perquè si només es pot agafar a aquestes mesures la dona, sempre serà vista com una treballadora de segon ordre”, va comentar Manciet. De fet, totes van destacar que encara queda feina per fer quant a càrrecs empresarials, com ara al sector financer. I així, fent un repàs dels drets de les dones guanyats i els que encara queden per aconseguir, l’acte simbòlic de la lectura de manifest i de la fotografia d’aquelles que han fet història i estan fent-la en la política andorrana va acabar amb un cant a capella de l’himne d’Andorra, iniciat per la primera consellera, Mercè Bonell, que va posar així un punt final patriòtic amb to femení a l’acte.