El Govern no va donar cap mena de justificació per ampliar les escoltes

Quan el cap de Govern, Antoni Martí, va presentar al Consell General el projecte de llei de modificació del Codi Penal a principi del mes de març, en cap moment va formular cap mena d’argumentació davant la inclusió del polèmic canvi del Codi de procediment penal que preveu ampliar a qualsevol delicte la possibilitat d’aplicar mesures d’investigació que afectin les xarxes de comunicació i l’àmbit de la intimitat i la integritat, és a dir, el control de les “comunicacions telefòniques, telegràfiques, postals o altres”.
I és que sempre que l’executiu tramita un projecte legislatiu acompanya aquest text d’una memòria justificativa on s’argumenta la proposta legislativa i la seva necessitat i on s’inclouen més elements –més enllà de la mateixa llei– que serveixen als consellers generals per valorar la idoneïtat de la iniciativa elaborada pel Govern. Doncs en la memòria justificativa del projecte de llei en qüestió no hi ha ni un sol punt en què es justifiqui la necessitat d’intensificar el control de les comunicacions. En l’esmentat text, que ha pogut consultar el BonDia, sis folis que venen rubricats pel cap de la Uifand, Carles Fiñana, es dedica dues pàgines i mitja a argumentar la disposició final primera on precisament es modifica el polèmic article del Codi de procediment penal. Amb tot, com dèiem, la memòria justificativa se centra en tot moment a donar explicacions sobre un altre dels canvis polèmics de la disposició final primera i, en concret, ens referim a la mesura d’estendre al ministeri fiscal la potestat d’obtenir la informació de qualsevol entitat financera o d’una persona física o jurídica sotmesa a secret professional “mitjançant simple requeriment, sense ser preceptiva resolució motivada a aquest efecte”.   
Genèricament, i referit als dos canvis, l’única explicació que es podria entendre com a justificació de l’autorització d’escoltes per tots els delictes és que “aquesta mesura esdevé fonamental per poder dotar el Principat d’Andorra d’un sistema de lluita contra el blanqueig veritablement efectiu, que és el que s’ha de provar davant els organismes internacionals, com el Moneyval”.

El secret professional
Però, com dèiem, totes les explicacions se centren en la potestat que el Govern vol donar al fiscal perquè pugui obtenir informació que està sota secret professional i sense haver-ho de motivar davant un batlle. Són quatre les justificacions. La primera fa referència a l’articulat del Conveni Internacional de Mèrida, que exigeix, segons el document firmat pel cap de la Uifand, una cooperació fluida entre els organismes nacionals d’investigació i les entitats privades, “especialment les financeres”, i al Conveni de Varsòvia del Consell d’Europa, que estableix que “s’han d’adaptar les mesures legislatives” que “siguin necessàries per obtenir la informació relativa als comptes i a les operacions bancàries”. En base a aquestes disposicions, Fiñana exposa en l’informe que el fet que el ministeri fiscal no pugui accedir a aquest tipus d’informació, per a la qual es requereix autorització judicial, “representa un impediment i un fre per al bon curs de les investigacions, i l’obliga a judicialitzar-les de manera prematura, i perjudica la persecució del delicte, en general, i del blanqueig de diners, en especial”. 
La segona indica que el fet que el ministeri fiscal no tingui accés directe a una informació que “diverses autoritats administratives estan legalment habilitades a obtenir”, com és el cas de la Uifand o l’INAF, “no és molt coherent des d’una perspectiva sistèmica”. Per tant, “sembla lògic que el ministeri fiscal, com a autoritat encarregada de la investigació criminal que aplica l’última ràtio de punició de l’Estat, tingui almenys les mateixes potestats que aquelles autoritats d’àmbit administratiu”.
La tercera argumentació inclosa en la memòria justificativa del projecte de llei de modificació del Codi Penal fa menció de l’articulat del Conveni Europeu de Cooperació Judicial en Matèria Penal, que es va signar a Estrasburg l’abril de 1959, on “Andorra ha designat el ministeri fiscal com a autoritat judicial als efectes de l’aplicació del conveni”, fet que “obliga”, segons Fiñana, a “dotar aquesta autoritat de les potestats necessàries per cooperar de manera fluida i suficient amb els seus homòlegs internacionals”. 
Finalment, la darrera explicació afecta l’Oficina de Recuperació d’Actius (ORA), entitat adscrita a la Policia i que és l’autoritat competent per rebre i enviar les demandes d’informació sobre recerca i localització d’actius d’origen criminal. Segons l’informe, el funcionament “efectiu i eficient” d’aquesta oficina “exigeix disposar de mecanismes que permetin una obtenció àgil i diligent de la informació requerida”, mentre que en la legislació actual les demandes d’informació estrangeres que requereixin dades que afecten el secret professional “necessiten una resolució judicial motivada per obtenir-se”, que ha de sol·licitar l’ORA a la Batllia, la qual cosa “fa impossible complir amb els terminis que estableix el reglament de l’ORA”, s’afegeix. En aquest context, “l’efectivitat d’aquests mecanismes passa perquè la informació escaient pugui ser obtinguda de manera més àgil i eficient pel ministeri fiscal a través d’una cooperació fluida amb la mateixa oficina”, es conclou. 
També resulta curiós que la memòria justificativa es clogui amb el suggeriment que els informes d’intel·ligència financera de la Uifand es trametin a la fiscalia, punt que s’inclou íntegrament en l’exposició de motius  del projecte de llei del Govern.
Quan van sortir a la llum les polèmiques intencions de l’executiu, primer el ministre portaveu, Jordi Cinca, va afirmar que les mesures de control de les comunicacions per qualsevol delicte i d’accés a informació sotmesa a secret professional per part de la fiscalia sense necessitat de justificar-ho era una proposta de la Batllia i de la fiscalia que l’executiu havia recollit. En canvi, després el ministre d’Afers Socials, Justícia i Interior, Xavier Espot, va reconèixer que no s’havien revisat els canvis proposats per la fiscalia i la Batllia i que, en tot cas, eren qüestions tècniques i no polítiques. Dues explicacions que no lliguen gaire amb el que es diu en la memòria justificativa de la llei.