Diari digital d'Andorra Bondia

Josep Delgado: “La branca general és gestionable; la de jubilació em preocupa més"


Escrit per: 
M. F.

El president del consell d’administració de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS), Josep Delgado, exposa la difícil situació en què es troben la branca general i la de jubilació. Pel que fa a la primera, diu que cal una racionalització i una reforma del sistema, mentre que, quant a la segona, admet que la gestió el preocupa més i afegeix que caldrà un canvi de model.

Ara que ja fa uns mesos que està al capdavant del consell d’administració de la CASS, ¿com definiria la situació de la parapública?
M’he trobat la CASS com ja preveia: sabíem que la branca general s’havia deteriorat molt financerament i que això s’havia accelerat des de la darrera modificació de la llei. Les reserves en aquell moment eren de 60 milions d’euros i hi havia risc que es consumissin molt ràpidament. De fet, el consell de l’època ja ho va advertir, però la modificació es va tirar endavant i el resultat és el que ja va advertir Francesc Gran: en dos anys i mig s’ha esgotat la totalitat dels fons.
Aquest març l’últim euro que quedava es va gastar. Per tant, des de fa ja uns quants mesos no hi ha ni un duro a la branca general. Pel que fa al fons de reserves per a la jubilació, també sabíem que s’havien fet estudis actuarials que situaven no gaire lluny el moment en què podia començar a tenir dificultats financeres. L’últim estudi preveia que cap al 2022-2025 els cobraments serien més grans que els pagaments i cap al 2035 s’esgotaria el darrer euro. Però el que ha passat és que aquest estudi no va preveure la repercussió de la crisi. La realitat és que aquest any la tendència encara s’agreuja, que el 2012 possiblement també i potser fins al 2015 encara continuarem a la baixa.
El que hem fet és, a través del ministeri de Salut francès, encomanar un estudi actuarial que, tenint en compte la realitat actual, ens avalua quan els pagaments començaran a superar els cobraments i el punt en què s’esgotarà el darrer euro. Serà pitjor del que es preveia a l’estudi del 2009 i ho sabrem en els propers mesos.

I davant aquest panorama tant pessimista, ¿què es pot fer?
Són dos mons separats, el de la jubilació i el de la branca general. De vegades perquè les coses es posin a lloc cal que es deteriorin al límit, i és el que ha passat. Els meus predecessors van avisar i, a més, van encertar plenament la situació a què hem arribat. Però no hi ha hagut una reacció i des del març, en què ja no només és un problema de la CASS sinó també de l’Estat, la màquina s’ha posat en marxa.
¿Cal ser pessimista? No en el sentit que hem començat a reaccionar. Poques vegades abans tant el ministeri com el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària i la CASS han actuat com ho estem fent ara. Hem identificat el problema i cal veure la manera d’abordar-lo. Estem dissenyant una sèrie de mesures que ens ajudin a equilibrar-ho, perquè com a mínim el desequilibri no es vagi incrementant. No diré mesures concretes perquè forma part d’un pacte d’Estat que ha de ser consensuat pels grups parlamentaris. La pastilla, però, no serà de menta sinó que més aviat serà un xarop amargant, però hi ha xarop, no anem a la funerària. Estem treballant mesures pragmàtiques, sense ideologia, sense voler fer content ningú...

Algunes ja s’han anat posant sobre la taula, com l’increment del copagament o els genèrics... ¿S’anirà per aquí?
Aquests poden ser dos punts de les mesures, que seran moltíssimes. Augmentar el copagament sembla que ha de ser la mesura, però segurament serà la menys important o la que menys s’acabi tocant, perquè en el fons té una repercussió limitada. Evidentment, pagar més pot fer que l’usuari abusi menys, però és anecdòtic, ja que seran 30, 40 o 60 mesures i aquesta pot ser una més.
Només cal mirar els països del costat. ¿Genèrics? Evidentment, però també caldrà control de les baixes, fer atenció a les invalideses, procurar que el col·lectiu sanitari en general apliqui molt la racionalització... No només quant a la quantitat d’actes mèdics, sinó a tot el que ells prescriuen. És possible, sense disminuir gens la qualitat assistencial, que es redueixi el cost global de les analítiques, les proves, les hospitalitzacions... És a dir, es tracta d’una optimització del sistema i l’usuari no ha de tenir menys qualitat necessàriament.

Quan es parla de racionalització, ¿això vol dir també limitar al màxim els trasllats de pacients a França i Espanya?
De fet, no tenim un criteri respecte d’això. Jo el que puc fer és aportar dades: no necessàriament l’hospitalització a Andorra és més barata que la de fora. Hem detectat que en determinats casos per a la CASS ingressar els malalts fora és més econòmic que fer-ho a l’hospital. Però aquí ja no es tracta d’una qüestió de la CASS sinó de política sanitària de l’Estat: fer que l’hospital tingui la mida que hagi de tenir i que doni les prestacions que ha de donar, però no són necessàriament mesures de menys cost. Com a Estat es vol donar un servei, però no vol dir que utilitzar l’hospital del país sigui més barat que fer-ne servir un de fora.
 
Quant als serveis, si s’ha d’anar cap a una racionalització, i per tant a un replantejament, ¿com es casa això amb una possible ampliació als col·lectius que ho demanen?
Si fos polític et diria que és fàcil casar-ho, però la veritat és que és difícil. Tothom ha de tenir clar que no es tracta de carregar encara més les prestacions, estem en la via de racionalitzar. Això, però, no vol dir que una prestació en concret que no hi és s’estimi que hi ha de ser. Pot passar, però no és el guió. Hi ha d’haver aquesta consciència. La CASS en dos anys i mig s’ha menjat 60 milions, i si no fem res estarem al voltant dels 50 milions anuals de dèficit, per dir una xifra rodona, i l’Estat tampoc no ho pot suportar...
Si mirem als països del voltant, el que s’està fent és posar el fre de mà a l’Estat del benestar elevat a l’infinit i pensar quines parts d’aquest Estat del benestar es poden mantenir i quines s’han de dosificar a la baixa. No és una qüestió d’Andorra. Nosaltres ens hi trobem perquè en dos anys i mig ens hem quedat sense fons i l’Estat està endeutat, però és una qüestió que s’està donant arreu.

Quan es van aprovar les reformes per als autònoms i els estudiants es va parlar de petites reformes a curt termini per abordar-ne una de general, però vista la situació sembla que calen urgentment aquests canvis estructurals...
És una cursa a contrarellotge. El que passa és que les dues fases van molt lligades. Les mesures urgents estaven vinculades al programa electoral; es volia que col·lectius que no estaven dins la cobertura hi fossin. Això és més despesa per a la CASS, però si es fa una promesa s’haurà de complir. Aquest cost s’haurà de tenir en compte, però ja es treballa en les mesures estructurals i, de fet, quan es parla d’aquestes reformes sembla que tens molt temps per fer-les, però el timing és de mesos. El 2012 es començarà i s’acabarà aquesta reforma estructural.

¿Com s’equilibren aquestes reformes amb el fet que caigui en picat el volum d’assalariats?¿Cal passar la tisora de forma radical?
Nosaltres pensem que abans de passar la tisora de manera radical hi ha molt camp d’optimització. Hi ha menys cotitzants i, en canvi, s’incrementen les baixes. Segurament és conseqüència de la crisi i s’intenta suplir una certa cobertura social que no es donava i que la CASS, mentre hi havia diners, donava. Però veiem que hi ha baixes que s’allarguen excessivament, que es donen i es podrien no donar. I els nostres controls hauran d’avaluar més a bastament aquesta problemàtica.
La CASS ha estat assumint aspectes socials per als quals no ha estat dissenyada i que, com que hi havia diners, fins ara ha pogut assumir. I si aquesta part social la desplacem al Govern, si tot el que no sigui contributiu ho desplacem allà on sigui, ja no ho suportarà la CASS. Si ens centrem en la qüestió sanitària i si vigilem les baixes i les invalideses, pensem que tenim un recorregut per al control. La tisora, en alguns casos sí que caldrà, però no en general. Allà on vegem un abús passarem la tisora, però allà on no calgui no. Hem de ser fins amb el bisturí.

La llei de la CASS és molt recent i ara ja cal canviar-la. ¿Què és el que ha fallat?
Fa molts anys que se sabia que calia canviar-la, però el 2008 només es va canviar per incloure-hi noves prestacions en un moment en què era insostenible des d’un punt de vista econòmic. Des de la CASS ja s’havia advertit de quina era la situació i se sabia que les conseqüències serien les que han estat. És l’exemple d’un acord polític insostenible econòmicament. Un increment de la despesa ha d’anar acompanyat de mesures de finançament, perquè si no és insostenible. El 2008 no es va fer la reforma que es necessitava i que se sabia que era necessària.

Pel que fa al sistema de pensions, ¿què es pot fer?
Estic convençut que la branca general és gestionable i no hi veig un problema real d’ingestionabilitat. Trobarem la solució per racionalitzar despesa i trobar l’equilibri. La branca general és un gran problema, però és gestionable a curt termini. Però la de jubilació em preocupa molt més, perquè és més difícil de gestionar. Caldrà fer un trànsit del model actual cap a un de nou,  que ens ajudaran a idear els experts francesos.
Veient els països del voltant ja es veu que s’està incrementant l’edat de jubilació, no es faciliten les jubilacions anticipades... Altres solucions serien fixar pensions màximes. El que més em costa de transmetre és fer veure a la gent de la meva generació, per exemple, que les expectatives que tenen respecte de les pensions que pensen que cobraran són impossibles. S’estan donant sota la filosofia que cal que la gent tingui pensions dignes, però un cop més el sistema no s’ha dotat de les modificacions necessàries per fer front a aquesta filosofia.
Està pensat des de l’origen com un sistema de capitalització: compres punts i cobres en funció del que has cotitzat, sense màxims ni mínims. Però l’any 68 la gent deixava de treballar als 65 i deixava de rebre la prestació als 72, és a dir, hi havia un recorregut de cinc-sis anys. Des de llavors s’han fet canvis legislatius per donar prestacions no inicialment incloses i avui ens trobem que l’esperança de vida ha augmentat i que els diners que s’han anat posant a dins el sistema abans es recuperaven en sis anys, i ara es multiplica per tres la quantitat de diners que es  percep respecte al que seria la lògica perquè el sistema s’aguantés. Les pensions són tres vegades les que el sistema pot suportar.
Hem de fer el trànsit a un sistema viable. És evident que per la via d’incrementar les cotitzacions un percentatge mínim no va i tampoc incrementant el coeficient. Si es vol mantenir que la gent tingui una pensió digna s’haurà d’anar més enllà de la CASS; és a dir, l’Estat haurà de cobrir un tram, si es vol tenir aquest sistema. Cal fer entendre a la gent que ha d’estalviar i tenir el seu pla de pensions privat i públic.

Això sembla, a priori, complicat...
El que és incomprensible és que no s’hagi reaccionat des del 68 fins ara. No s’ha fet cap reforma de veritat. Ens ha tocat a nosaltres viure-ho i cal veure les solucions, i, un cop més, la pastilla no podrà ser de menta però tampoc no crec que no hi hagi solució. Cal conscienciar des d’ara les generacions futures que no poden esperar que al final de la vida laboral hi hagi una pensió que surt no se sap ben bé d’on i que els durarà 20 anys... Perquè, a més, l’esperança de vida augmenta cada any i és un problema que s’agreujarà. S’ha d’entendre que cal estalviar i tenir un pla de pensions propi, privat, i que la cobertura pública ha de ser conseqüent amb les aportacions que la persona fa.

¿Són un problema les persones que entren i surten del sistema i cotitzen molt pocs any?
No, perquè se’ls està pagant en forma de capital, se’ls dóna de cop i s’estalvien costos de gestió. Caldrà plantejar-se també un nombre d’anys mínim per percebre una pensió, perquè és insostenible. Són mesures que les hem de prendre ràpid.

¿Quin termini es marquen?
Durant el 2012 pot estar l’estudi. Cal prendre decisions perquè si no el sistema perilla.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte