Diari digital d'Andorra Bondia
El president del grup parlamentari del PS, Pere López.
El president del grup parlamentari del PS, Pere López.

Pere López: “Hauria de ser possible una consulta sobre l’avortament i mirarem d’articular-la”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

Augura temps difícils quan se li retiri l’oxigen assistit, diu, al teixit econòmic: quan s’acabin els ERTOs i vencin els terminis dels ajuts del Govern. La pandèmia era imprevisible, insisteix, però els efectes han sigut més profunds per la falta de voluntat dels  successius “go-verns de dretes” d’entrar a fons en la diversificació econòmica. Però comencem amb l’avortament.

La fiscalia imputa tres delictes a la presidenta d’Stop Violència l’endemà que el nunci faci a Meritxell la reglamentària defensa del dret a la vida. Sorprès?
El que ens va sorprendre va ser que el Govern obrís aquest expedient. Un Govern compromès amb la llibertat d’expressió no hauria d’haver engegat mai un procediment com aquest. Sorprèn també que la magistrada que defensava les posicions de l’Estat donés a l’ONU una informació tan incorrecta, i que el Govern encara no hagi rectificat, com es va comprometre ara fa onze mesos.

S’ha de passar per alt que s’afirmi que l’Estat exerceix “violència de gènere explícita i implícita” sobre dones immigrants? 
No he tingut accés a l’al·legat de la fiscalia, però el que crec és que tothom s’ha de poder expressar lliurement en un informe de l’ONU. Insisteixo: el que em sembla molt greu és que la magistrada que ha de conèixer la realitat de l’avortament no en donés una informació certa davant de la Cedaw. Andorra va firmar la convenció dels drets de les dones i l’està incomplint. I l’ONU, a través de la Cedaw, ens ho està recordant i ho tornarà a fer, perquè les convencions internacionals són d’obligat compliment.

Pel que fa a les paraules del nunci, són les que podem esperar d’un representant del Vaticà. Per què cada any generen tanta polseguera?
En una cerimònia eclesiàstica no toca entrar en qüestions polítiques. El discurs polític l’havia fet la síndica al Consell. I nosaltres tenim un compromís amb els electors. Al llarg del 2021 buscarem un mecanisme que ha d’implicar alguna fórmula de participació, que els ciutadans es puguin pronunciar sobre l’avortament.

Per què ara?
Hi ha una demanda ciutadana cada vegada més gran, i el tripartit de dretes fa en aquesta qüestió –com en d’altres– una política en negatiu, que divideix, que tanca portes al discrepant i que ajorna indefinidament els debats que li fan nosa. Nosaltres fem una política oberta i en positiu, volem donar solucions a les preocupacions dels ciutadans, siguin l’habitatge, els salaris o l’avortament.

En quina “fórmula de participació ciutadana” pensen?
El partit encara no s’ha manifestat, però buscarem una manera de demanar l’opinió al ciutadà. Demanar directament al ciutadà què pensa sobre aquesta qüestió podria ser una opció. Entenem que aquesta és una preocupació de la societat, i encara més en les joves generacions. Cal saber què pensa la ciutadania.

Una consulta, doncs?
Un instrument com aquest hauria de ser possible i hauríem de buscar la manera de poder-ho articular. No en tenim gaire tradició, però crec que els polítics no ens podem tancar a les vies convencionals. Quan hi ha un tema que està al carrer, que surt de forma recurrent, demanar l’opinió al ciutadà és una fórmula que s’hauria de poder posar damunt la taula.

Una proposta com aquesta, té alguna possibilitat de prosperar, amb l’actual distribució de forces al Parlament?
M’agradaria pensar que no ens toparem amb la política de dretes autoritària i paternalista, que nega el dret dels ciutadans de manifestar-se sobre una qüestió que els amoïna i que tanca els debats de forma permanent. 

Insisteixo: en la conjuntura actual, és aquesta la qüestió prioritària? 
És evident que la principal preocupació del ciutadà és l’economia, sobretot l’habitatge. Nosaltres vam engegar la legislatura amb una proposició de llei que volia donar-hi solucions, enfocada a l’habitatge de protecció oficial. La majoria la va arxivar perquè tenien –segons deien– una proposta alternativa, crear un fons publicoprivat per gestionar l’habitatge, que estaria operatiu en tres mesos. Un any després el més calent és a l’aigüera.

Cert, però el context... Hi ha hagut i hi ha la pandèmia.

La Covid no és excusa. Si era un projecte que tenien embastat, i per això van rebutjar la nostra proposició de llei, ja l’havien de tenir a punt fa un any. Però la realitat és que ni tenen ni tindran cap voluntat de tirar endavant una política d’habitatge. Per a nosaltres era prioritària, i al debat d’orientació política serà una de les qüestions que tornarem a plantejar.

Filloy insistia dijous a la Taula de l’habitatge que es vincularà per llei el lloguer a l’IPC.

Als programes i als debats tothom s’omplia la boca amb les polítiques d’habitatge, però des de l’abril del 2019 al setembre del 2020 els únics que hem fet una proposta ferma sobre la matèria hem sigut nosaltres. Van dir que tenien un projecte alternatiu, però el cert és que ni hi ha fons publicoprivat, ni pisos de protecció oficial, ni per a persones amb discapacitat, ni amb pensions baixes ni per a joves.  

Pel context o per deixadesa? 
Simplement, per ells no és una prioritat. S’han limitat a reunir amb retard la Taula de l’habitatge, i en divuit mesos no han sigut capaços de presentar cap iniciativa, tan sols de tombar la nostra. La Covid pot explicar que s’hagin ajornat certes polítiques de Salut, però no és excusa en l’àmbit de l’habitatge.

No confia en el mercat, per resoldre aquesta qüestió?
Hi ha un determinat gruix de ciutadans (pensionistes, treballadors amb salaris baixos, certs malalts) que no disposen de la  renda suficient per pagar un lloguer de mercat. Miri qualsevol promoció de lloguer: és impossible trobar pisos de 200 o 300 euros. Només ho poden oferir pisos de protecció oficial. N’hi ha a tots els països del nostre entorn, però no a Andorra. Per què no?

Què proposa?
Hi ha d’haver un parc d’habitatge de protecció oficial per a aquesta part de la població. Calculem que entre el 10 i el 15%, com a mínim. Pensi en els pensionistes, que després de treballar tota la vida els queden uns ingressos de 500 o 600 euros. És obvi que no se’ls pot abocar al lliure mercat, on es trobaran lloguers més elevats que la seva pensió. I insisteixo: la Covid no pot ser pretext per retardar una política pública d’habitatge. 

Creu per tant que la pandèmia ha servit de pretext per aparcar altres debats?
El ministre de Salut s’havia compromès a tirar endavant una sèrie de reformes, la cartera de serveis o el tercer pagador, i no s’ha fet. S’entén que no se’n podia ocupar a la vegada que ho feia de la gestió sanitària. Però que no s’hagin fet polítiques de joventut ni d’habitatge en divuit mesos, com tampoc es van fer al final de la legislatura anterior, només es pot imputar a la falta de voluntat del Govern. 

Com diu vostè, directament vinculat al problema de l’habitatge hi ha les pensions i els salaris. Què caldria fer?
El que portàvem al programa: apujar el salari mínim fins al 60% del salari mitjà. Això significaria passar dels 1.083 als 1.250 euros, aproximadament. Com han fet amb molt d’èxit els governs progressistes de Portugal i Espanya. Però el que no tindria sentit és que l’increment s’acabés destinant al lloguer.  Hi ha molts empresaris que es queixen amb raó: els fa mal que el 60 o el 70% de la renda salarial se’n  vagi a pagar un sobrepreu del lloguer. Aquests  lloguers sobrevalorats repercuteixen molt negativament en el teixit econòmic, perquè el que destines a lloguer, no ho destines a consumir.

El Govern apuja cada any el salari mínim.
En qüestió de salaris el Govern ha incomplert els compromisos adquirits amb la ratificació de la Carta Social Europa, que obliga precisament que el salari mínim sigui el 60% del mitjà. No és un invent del PS. El Govern ha optat per un calendari gradual, un increment de l’1,5% anual. A aquest ritme, potser d’aquí 10 o 12 anys arribarem al que diu la Carta.

Com se soluciona el problema de les pensions sense posar en perill la viabilitat del sistema?
Si el salari mínim es defineix com l’ingrés necessari per viure en un país, el que no té sentit és que algú que ha cotitzat durant tota la seva vida laboral a Andorra –parlem d’un mínim de 35 anys– percebi una pensió de 500 o 600 euros. Amb això és absolutament impossible viure. Si com a país no som capaços de garantir a aquest treballador que ha complert les seves obligacions una pensió equivalent al salari mínim, alguna cosa falla. 

Insisteixo: és compatible amb la viabilitat del sistema de pensions?
Si els punts que has adquirit al llarg de la vida laboral no són prou perquè la CASS et pagui una pensió equivalent al salari mínim, el Govern l’haurà de complementar fins a aquesta quantitat. El que no podem fer és desentendre’ns amb l’argument que és un problema del treballador. És un problema de país que ha de resoldre el Govern. El 2008 ja hi va haver un pacte en aquest sentit... que es va eliminar el 2014. Em sembla no només molt injust, sinó també molt covard resoldre les dificultats del sistema de pensions en la franja més baixa. La veritat és que el nostre sistema de cotització està condemnant molts treballadors a cobrar pensions d’entre 500 i 800 euros després de 40 anys treballant.

Ha gestionat sanitàriament  bé la pandèmia, el Govern? 
Ha fet la mateixa gestió que als països veïns. El que ha sigut especialment eficaç ha sigut la comunicació, intensa i efectiva, amb una presència molt recurrent del ministre de Salut als mitjans per recordar les mesures de seguretat i evitar el relaxament. Això va contribuir decisivament a la resposta ciutadana, d’altra banda extraordinària, així que el mèrit també és seu.  

I des del punt de vista econòmic?
Hem compartit bona part de les mesures que s’han articulat. Amb matisos, sobretot en el cas dels autònoms, en què van arribar una mica tard i no van tenir la mateixa intensitat que amb la resta de la població. També hem divergit en la qüestió dels lloguers, hi cabien mesures més potents encara. Als propietaris els era exigible un major esforç, puntual i concentrat, això sí. I la moratòria de crèdits i hipoteques: tots els països del nostre entorn en van acordar. Aquí no es va fer. No ho hem entès mai. No dèiem que es perdonés cap deute, simplement que se’n retardés el venciment tres o quatre mesos.

Què ens espera, en el futur immediat?

La crisi ha accelerat les dificultats del nostre model econòmic i social. Fa 30 anys o més que parlem de diversificació i no ens n’hem sortit, de la necessitat d’un model turístic diferent i tampoc ens n’hem sortit. Vam posar damunt la taula la comissió per redefinir el model econòmic i social i al llarg d’aquesta setmana tancarem un acord entre el Govern, els comuns i el Consell per constituir-la. No podem reprendre com si res el model que teníem fins ara, amb aquesta dependència tan gran del turisme. I això no vol dir que el turisme no hagi de ser important en el futur.

Per tant?
Algunes coses no s’han fet bé en l’àmbit econòmic perquè no hi ha hagut la voluntat per part de les oligarquies de dretes de diversificar l’economia. La voluntat sempre ha estat controlar el model econòmic més donar oportunitats per créixer, però ara no queda altre remei i en un termini relativament curt. Aquesta comissió s’ha de fixar un calendari exigent, millor cinc mesos que sis, perquè les urgències hi són. Sabem que l’economia s’ha de diversificar des de l’informe Bricall... del 1975!

Però, i els pròxims mesos? Què ha d’esperar el Cándido del bar Grandalla, que l’agost del 2019 va servir 350 menús, i aquest, 30?
Sense caure en l’alarmisme i com a conseqüència de no haver fet els deures, és possible que vinguin escenaris difícils, no ho podem amagar. L’economia no la diversificarem d’aquí a finals d’any, això és evident. Caldrà veure com es gestiona la pandèmia als països veïns. Però no confonguem els termes. Deures que no s’han fet els últims 25 anys estan a l’origen de molts dels problemes que puguin venir els mesos següents. 

El pitjor encara ha d’arribar?
L’economia ha funcionat aquest 2020 amb oxigen assistit. Hi haurà un moment que se li haurà de retirar l’oxigen i veurem què passarà quan vencin els terminis dels préstecs que va donar el Govern, quantes empreses poden o no fer-hi front. Els ERTOs també s’acabaran en algun moment. És evident que hi haurà dificultats. Però el cert és que el nostre model econòmic no estava preparat per a una cosa així. La situació era impossible de preveure, però hi pots arribar més o menys preparat en funció del que hagis fet els anys anteriors, i en el nostre cas ens ha agafat amb molts debats ajornats i molts deures pendents. Els haurem fer ràpid i corrent els pròxims mesos.

Pere López
Comentaris: 1

Comentaris

No de conya, això es jugar amb foc, jo no veig la gent pel carrer desesperada estimant-se del cabells perquè no hi a avortament. Això son postureos dels periodistes catalans que van calan els últims 10/15 anys.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic