Quatre personatges a la recerca d’autor

El teatre i la política sempre han anat de la mà. La política és, massa sovint, pur teatre. Aquest dies estem veient molta escenificació. I el que ens queda. Posades en escena amb tota mena de personatges, on no falta qui passava per allà i aquell que han posat a la llista. Dimecres, que era el Dia mundial del teatre, vam pensar per un moment en El malalt imaginari de Molière si no fos perquè el candidat era a l’hospital.
Ahir dijous, dia del quart debat, i parafrasejant el gran Luigi Pirandello, amb quatre personatges a la recerca d’autor per a un drama, una comèdia o un aute de fe. Una ministra en funcions, una exconsellera, un cognom italià i un sastre, que no és el de la Massana. Bons ingredients. Ahir li va tocar el torn a Escaldes-Engordany, amb Sílvia Calvó (Demòcrates + Independents), Rosa Gili (d’Acord), Josep Pubill (Terceravia + Unió Laurediana + Independents) i  Elisabet Zoppetti (Progressistes-SDP). Una parròquia amb 5.401 electors, feu de Toni Martí i que prometia un bon nivell.
I va ser així, a l’altura, en un primer moment, de The Globe a Londres, l’escenari ideal d’un Shakespeare que escrivia cròniques històriques reconstruint el passat per parlar del present. Amb Gili recordant el descens del PIB fins als 2.000 milions del 2018, Calvó intentant portar el debat al seu terreny amb temes del seu ministeri, a la negociació per la lliure circulació de mercaderies,  i fent esment al govern del PS (2009-2011), o Pubill explicant, segons ell, l’evolució d’Escaldes-Engordany, “que ara és la més cara, i de lluny, d’Andorra”.
Les referències al passat solen ser, a vegades, armes que carrega el dimoni o la memòria dels altres, ja que a Zoppetti li ha faltat temps per dir que “els han calgut vuit anys per tancar un dels capítols de l’acord”. Abans que el tema sortís de mare, Calvó es va afanyar a anunciar que “es crearà una secretaria d’Estat per fer pedagogia sobre l’acord”. Ho va fer perquè, com en els tres anteriors debats (la Massana, Encamp i Canillo) als Demòcrates els han picat el crostó per la manca o per la nul·la informació sobre les negociacions. Cosa per la qual Pubill, que ja els havia pres mides als altres candidats, va aprofitar per repartir llenya: “Una secretaria d’Estat... crear càrrecs, d’això sí que en saben”.
Fins que vam sortir de The Globe i vam entrar a un autèntic teatre a la italiana, com l’Òpera Garnier de París, perquè Elisabet Zoppetti, que havia de tenir un paper secundari, va donar unes rèpliques de prima donna incidint en alguns temes com va fer Sòfocles en el seu moment a l’antiga Grècia. “La gent viu amb por i hi ha avis que pateixen misèries”, i va afegir, amb relació a l’avortament, que “s’han de respectar els drets de les dones i que s’ha de despenalitzar”.
La trama va quedar desenvolupada, perquè amb l’avortament i amb l’Església, amic Sancho Panza –que deia el Quixot– hem topat. Gili es va referir a “una situació arcaica” i Pubill va dir que “si hi ha una fórmula que té 700 anys no ens la podem carregar”. Duel escènic. Zoppetti va assegurar que “a vegades tinc la sensació que s’amaga el cap sota l’ala”, Gili va destacar que “DA no ha estat valent en aquest tema” i Calvó va concloure que “l’avortament està lligat al moment institucional”. Va sortir el model belga. L’any 1990 el rei belga Balduí va refusar sancionar la llei que permetia l’avortament, contràriament al seu deure constitucional.
Com que refusava de dimitir, el govern va haver de trobar una interpretació creativa de l’article 82 de la Constitució i durant dos dies van declarar-lo “en la impossibilitat de regnar”. En tal cas els dos parlaments reunits poden sancionar una llei. L’article 82 preveu normalment els casos en els quals el rei sigui presoner o tingui un problema de salut greu, però per a l’ocasió en van ampliar a la “impossibilitat moral de regnar”. En el debat es va tornar a posar sobre la taula, a banda de la foto de Xavier Espot que tenia Sílvia Calvó sobre la seva, com va dir Rosa Gili, la possibilitat que la llei de l’avortament sigui signada per només un Copríncep. Precisament Gili va opinar que en aquest tema de l’avortament “hi ha solucions, que estem al segle XXI”, i Zoppetti que va rematar: “No cal ser apocalíptic”. 
A mesura que el debat avançava, tres dels candidats es van anar engrescant i van fer de Calvó el seu punt de mira, amb un foc creuat i els míssils terra-terra que xiulaven per sobre el cap de la ministra en funcions amb l’heliport de les Tresoles, el transport públic, el comerç d’Escaldes-Engordany, les acusacions d’improvisació cap als Demòcrates i un “donques” de Pubill que hauria fet aixecar de la cadira i aplaudir Simó Duró. Un debat perfecte amb la favorita Sílvia Calvó demanant l’hora i indicant “que no sé si tindré temps per respondre a tot” mentre es visualitzava un aute de fe en format Inquisició quan Pubill va esmentar les bruixes.
Perquè Calvó havia sortit com l’actriu principal i veia com els altres temps li estaven menjant terreny ni que fos per contradir Facu Díaz i Miguel Maldonado en el seu muntatge No te metas en política o el propi excap de Govern, Òscar Ribas, quan deia el mes de gener al Museu del Tabac que “es torni a la política i es deixi el teatre”. Perquè ahir dijous hi va haver dicció, eloqüència i, sobretot, creença en el paper que es desenvolupava fins al punt que no tindrien problemes tots quatre per trobar un autor. La política ha fet teatre i del bo, sense necessitat de fer-hi anar Mourinho com cantava el Camp Nou. Però em va quedar el dubte si el teatre sabria fer política.