Recurs de l’oposició contra l’acord de declarar urgents fins a 13 lleis

L’oposició parlamentària, a excepció de la consellera general independent, Sílvia Bonet, va presentar ahir un recurs contra l’acord de Sindicatura del 16 de novembre passat pel qual s’atribuïa el caràcter d’urgent a 13 projectes i proposicions de llei que es trobaven en període de presentació d’esmenes i que a la pràctica consideren que “suposa reduir a la meitat els terminis de presentació d’esmenes i la potestat per habilitar dies hàbils pel treball en comissió en període entre sessions”.

El recurs, signat pels cinc consellers generals d’Unió Laurediana-Independents de la Massana, pels tres del grup liberal, pels tres del Partit Socialdemòcrata i pel parlamentari de Progressistes-SDP, demana que s’anul·li l’acord adoptat en considerar que “no és ajustat a dret i conculca el reglament del Consell General”  i que “podria fins i tot ser inconstitucional”.

En aquest sentit, en el recurs, es recorda que l’article 82.1 del reglament de la cambra estableix que a demanda de l’executiu, dos grups o una cinquena part dels consellers generals, “Sindicatura pot acordar que una qüestió tingui el procediment d’urgència a partir del tràmit següent a aquell en curs”, i s’incideix que el redactat de l’article ja “expressa literalment l’abast de Sindicatura, que és d’acordar que una sola qüestió i en cap cas que 13 qüestions siguin declarades urgents”. En aquesta línia, i després d’assegurar que “una altra cosa hauria estat” que el grup parlamentari demòcrata hagués fet 13 peticions separades, s’insisteix que la decisió acordada “no és ajustada al reglament”.

En un sentit similar, i en relació a l’article 79 del reglament, en el text es recorda que aquest especifica que “de manera excepcional, Sindicatura podrà habilitar com a hàbils a efectes determinats els dies dels períodes entre sessions, per raons d’urgència”, i s’incideix en el caràcter “excepcional”, una qualificació que consideren que “no pot derivar de la fi d’una legislatura, sinó per les mateixes raons intrínseques de les lleis, mai per falta de previsió”.

Així mateix, al recurs s’assegura que la declaració d’urgència “implicaria lògicament la preferència en la tramitació”, ja que en cas contrari “de res serviria reduir els períodes d’anàlisis de les diferents iniciatives”, fet que, abans de l’acord, “hauria estat necessari reunir la junta de presidents per conèixer el seu parer, almenys per establir precisament aquest ordre de prelació”.

Quant a la suposada inconstitucionalitat de la mesura, s’argumenta en el fet que aquesta “podria haver estat promoguda per impedir que els consellers generals gaudissin del temps suficient per fer la seva missió i no poder concentrar-se, per exemple, en la tramitació i examen del projecte de llei del pressupost”. Per aquest motiu es manté que Sindicatura “no ha estat fidel a la seva missió”, ja que amb la seva decisió “dificulta que els consellers generals puguin executar la seva missió lliurement i sense pressions”.

En aquesta línia, es va recordar l’article 62.1 de la Constitució, que reconeix el dret dels parlamentaris a fer esmenes, un dret que, s’assegura al recurs, “cal interpretar-lo no sols amb el dret de fer esmenes, sinó també amb el dret d’examinar-les, sotmetre-les a votació i a reservar-les, entre d’altres, doncs de res serviria la presentació d’esmenes si posteriorment no es poguessin debatre o analitzar com es mereix”.