Bondat de quilòmetre 0: un elogi
Francesc Salvador va presentar ahir a AnyósPark el volum ‘De Humana Stultitia’.
De Humana Stultitia és com Francesc Salvador: un llibre torrencial, que toca moltíssimes tecles –des de l’eutanàsia a la immigració, les farmacèutiques i les teràpies alternatives, el canvi climàtic i, aix, el procés català, no hi podia faltar– en un ordre diries que capritxós, sense connexió aparent més enllà que constitueixen les reflexions d’un home que ha viscut molt, que ha pensat molt, i que a tot el que ha fet hi ha posat grans dosis de sentit comú. Salvador s’hi juga la vida a cada pàgina, com un torero a les 5 de la tarda, i alguna vegada rellisca –és clar que, potser qui rellisca soc jo– però ho fa no només amb elegància, sinó sobretot amb sinceritat i sempre, sempre pels camins menys transitats, obrint portes insospitades i convidant el lector al màxim que pot aspirar algú que es dedica a ajuntar lletres i paraules: a fer-lo pensar per ell mateix.
Salvador és un heterodox que abans de sucar l’eina aparca els prejudicis propis i aliens. A la seva edat, amb la seva experiència i en la seva posició, es pot permetre el luxe de defensar propostes com a mínim dubtoses com les de Josep Pàmies perquè, diu, “del cos humà, no en sabem res”. Així que siguem menys arrogants, demana Salvador, que es va llicenciar en Medicina, recordin, amb un expedient marcià. La seva missió és qüestionar les certeses i apartar el lector de la vida telegrafiada –és a dir, de la no-vida– que descriu de forma inquietant l’estupenda cançoneta que és Little boxes, all the same... Busquin-la, i es quedaran de pedra: no siguin, suplica, com la gent que mor als 80 anys però que en realitat portaven morts des dels 20. Glups.
Salvador és, potser ho han anat intuint, un pessimista antropològic, que no té cap esperança en el gènere humà. De fet, augura que el planeta Terra, i amb ell la nostra espècie, petarà “en quatre o cinc generacions”. Com a molt. Però això no el du a l’apatia, com seria quasi esperable. Tampoc a la indiferència, ni molt menys al cinisme. El macropessimisme l’ha convertit en microoptimisme, que consisteix, diu, a practicar de forma conspícua la bondat de quilòmetre 0. Per convicció, per generositat i també per egoisme (positiu), perquè fer el bé, conclou, ajuda a generar oxitocina i constitueix un dels exercicis més saludables. Allarga la vida, com ho senten.
Tot això, però, també la tírria que li susciten les farmacèutiques “si heu vist El jardinero fiel, sabreu en què consisteix el seu negoci”, i l’Església, “que ens va enganyar i ens va robar una de les grans coses de la vida, que és el sexe”, ho explica a De Humana Stultitia, que va presentar ahir a AnyósPark en un acte amb presència dels ministres de Justícia, Josep Maria Rossell, i de Cultura, Sílvia Riva, així com de les cònsols de la Massana, Olga Molné i Eva Sansa, l’excap de govern Marc Forné i l’exsíndic Joan Gabriel, i que va acabar amb el versicle que ha adoptat com a divisa: “Un nou manament us dono: estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”. A Salvador el trobaran, per cert, a les pàgines d’opinió del BonDia.