Brevíssima notícia d’Ignasi Julivert, carmelita lauredià
La historiadora catalana Mercè Gras localitza l’únic andorrà que va professar a l’orde de Santa Teresa.
No podia resultar més fructífera la jornada científica sota el lema Manuals de poder històrics convocada per Andorra Recerca i Innovació per posar el Manual Digest en l’òrbita de la historiografia catalana. El fruit més inesperat va arribar a la sessió pública amb què es va clausurar la cita, quan la historiadora catalana Mercè Gras, que s’ha especialitzat en la trajectòria dels carmelites descalços de Catalunya i Balears, va donar una brevíssima però suculenta notícia sobre l’únic andorrà que va professar a l’orde de Santa Teresa entre la fundació, el 1586, i l’exclaustració forçada, el 1835. “No vol dir que no n’hi pugui haver d’altres, adverteix, però de moment és l’únic que he trobat entre els més de 3.000 carmelites descalços que he catalogat”, diu Gras.
Però anem al tall: el nostre home d’avui es deia Ignasi Julivert, i havia nascut el 1661 a Sant Julià: el pare es deia Joan, i era també lauredià, i la mare, Casilda, de Caldes d’Andorra. Ignasi va vestir l’hàbit el 27 de febrer del 1680, va professar a Barcelona un any després, i va morir al convent de Sant Josep de Mataró el 21 de juliol del 1714, en plena Guerra de Successió, quan Mataró ja havia caigut a mans filipistes i quedaven encara uns mesos perquè capitulés Barcelona. La pista la va localitzar Gras al llibre d’òbits de l’últim convent on va viure, i l’entrada, breu però eloqüent, que li dedica és tot el que sabem del bon Ignasi de Sant Mathies, que és el nom que va prendre en vestir l’hàbit: “A los 21 de julio del año 1714, entre las 11 y las 12 del dia murio en este convento el P. Ihnacio de S. Mathias Natural de S. Julia Obsipado de Urgel Professo en Barcelona tenia de edad 56 años y de Profession 33”. Fins aquí les dades administratives.
Li segueix una entusiasta i sentida evocació de la petja que havia deixat entre els seus germans i feligresos: “Fue este religioso muy charitativo con los enfermos, incansable en su assistencia, fue muy trabajador cuyo trabajo, assi en casa como fuera de ella era de gtande utilidad para los conventos y de grande alivio para los prelados Fue muy exemplear especiamente entre los seglares por lo qual fue muy amado, y reverenciado de ellos Esta enterrado en la sepultura de la comunidad al pie de la escalera a mano derecha”.
El final és pelet tètric –aquest “a mano derecha”– però ens dona una idea de qui va ser Ignasi de S. Mathias. Del que no sabem res és del que va passar entre el 17181, l’any que va professar, i el 1714, l’any que va traspassar. Gras espera poder-ne escatir algun detall biogràfic més a partir dels registres de conventualitat, que podrien aportar una mica de llum sobre els motius que van portar-lo a fer-se religiós, i precisament a l’orde dels Carmelites descalços.
El ‘digest’, “excepcional”
Només per això ja hauria valgut la pena la convocatòria del Col·loqui. Però és que com apuntava en les conclusions el coordinador, Josep Capdeferro, la jornada que van compartir una desena d’historiadors catalans i andorrans va servir per posar de manifest l’“excepcionalitat” i la “singularitat” del Manual Digest i del seu cosí germà, el Llibre de Govern de la ciutat d’Urgell, escrit per Jeroni Grau el 1570: “Els manuals de poder s’escrivien de cara endins de les institucions perquè els governants tinguessin una guia de com s’havien de conduir. No estaven concebuts perquè circulessin. Quan Fiter i Rossell s’asseu a elaborar el Manual Digest no segueix cap model previ, és una obra totalment genuïna, molt ben construïda, molt completa”. Encara més, per a Capdeferro, el Manual Digest s’erigeix en un “nou paradigma” a l’hora d’entendre els manuals de poder: “És un cas únic que té a veure amb la singularitat de les Valls d’Andorra, perquè l’autor va haver de tocar-hi un seguit de qüestions absents en altres institucions i territoris”.