Capital iberoamericana de la cultura: Juan Diego Flórez, també
Ja poden apuntar una altra patum al ja considerable cartell d’Andorra la Vella, capital iberoamericana de la cultura: als noms ja confirmats de Fangoria (6 d’agost, aparcament del Trillà) i de Raphael (30 de setembre, Centre de Congressos) ahir s’hi va afegir el debut andorrà de Juan Diego Flórez (Lima, 1973). El tenor peruà, número 1 de l’escalafó, desfilarà el 15 de setembre pel Centre de Congressos de la capital en el que promet ser la gran cita lírica del curs. De fet, la presència de Flórez ja va ser apuntada al febrer per la cònsol Conxita Marsol en la presentació de la capitalitat a Lisboa, però no va ser fins ahir que l’organització ho va confirmar a l’agència espanyola Europa Press.
Faltarà per concretar tant el programa com l’orquestra que acompanyarà el recital. Perquè se’n facin una idea –i fer-los venir una mica de salivera–, a la vetllada que ahir va protagonitzar als Jardins de Pedralbes de Barcelona va cantar àries de Gounod (Romeu i Julieta), Verdi (La Traviata) i Donizetti (L’elisir d’amore), així com hits del cançoner napolità com ara O sole mio. Completen el seu repertori Bellini, Cimarrosa, Gluck, Lehár, Paisiello, Johann Strauss (fill) i Nino Rota. També pot servir com a referència el recital que al febrer va oferir al Palau de la Música Catalana, de nou a Barcelona, amb l’acompanyament del seu pianista habitual, Vincenzo Scalera: àries de Mozart, Gounod i Massenet –el 2014 va enregistrar L’amour: French arias, que certifica un interès creixent per l’òpera francesa–, la ració reglamentària de cançó italiana (Arriverderci, Roma) i una sèrie de bisos que van fer aixecar el públic del seient: Bésame mucho, La flor de la canela i sobretot, sobretot, l’ària de La fille du régiment, de Donizetti.
Admirador d’Alfredo Kraus, Flórez va debutar amb 23 anys, ha cantat a la Scala, la Royal Opera House, la Metropolitan Opera House i naturalment al Liceu –Lucia de Lamermoor, el desembre passat–, i ha rebut les màximes distincions líriques, des del Rossini d’Or fins a l’Abbiati i el Plácido Domingo Award. El mateix Domingo el va definir el 2008 com el més gran tenor lleuger de la història: “No en recordo cap que hagi cantat com ell el seu repertori: quan canta en re bemoll i naturals, són de veritat autèntics aguts, no falsets.”