De com Robert Trilhe va sortir dels llimbs
Dilmé reivindica l’arquitecte que va projectar l’històric edifici de Radio Andorra al roc del Pui, en l’anonimat fins fa quatre anys.
Tant que hem parlat de Radio Andorra els últims anys, no diguem els últims mesos, i segur que ben pocs dels lectors que han seguit aquesta estupenda peripècia serien capaços de recordar el nom de l’arquitecte que va projectar l’històric edifici del roc del Pui encampadà, erigit entre el 1936 i el 1939. De fet, fins fa quatre dies només se’n coneixia el cognom, i a sobre erròniament transcrit. Tècnics de l’Arxiu Nacional van localitzar el 2011 un apunt del llibre d’actes del Consell General datat el gener del 1953 amb aquesta lacònica referència: “Carta adreçada a M. Tremoulet, signada per Mr. Frilhe, arquitecte, confirmant que les instruccions per construir Radio Andorra, i els seus honoraris, li han estat satisfets per Mr. Tremulet i a nom d’ell mateix i del Sr. Kierkonski”.
Ho va publicar puntualment la competència, i quan quatre anys més tard l’arquitecte Enric Dilmé va assumir la rehabilitació de l’edifici, un dels seus objectius prioritaris va ser –recorda– “vindicar la persona que havia pensat tan magnífic edifici i sobretot entendre el perquè d’aquesta construcció en aquell moment”. La clau, insisteix, passava per conèixer l’origen i la formació d’aquest tal Frilhe. Però va resultar que no hi havia enlloc constància que hagués existit mai un arquitecte amb aquest nom. Bé, sí que hi havia hagut un Frilhe que a mitjans de segle XIX havia projectat l’estació de ferrocarrils de Sevilla. Però era òbviament impossible que fos el nostre home.
L’enigma semblava irresoluble, però els tècnics de l’Arxiu van tornar a intervenir aportant la pista definitiva: al fons del Consell General que hi està diposita Susanna Vela va localitzar la carta a què feia referència l’entrada del llibre d’actes del gener del 1953. I va resultar que el remitent no era un tal Frilhe, sinó Robert Trilhe, arquitecte amb despatx al número 8 de la rue Sainte Anne de Tolosa.
Estirar el fil va ser a partir d’aquí relativament fàcil, i Dilmé i els seus col·laboradors en van seguir la petja biogràfica i professional: entre l’obra de Trilhe (Tolosa, 1903-1987) destaca la remodelació de l’hospital de la Grave i l’erecció del rectorat de la universitat de la seva ciutat natal. Es va prodigar per la zona de Saint Gaudens i –atenció– als anys 30 devia ser una cosa així com l’arquitecte de capçalera de Jacques Trémoulet, perquè li va projectar tant la seu de Radio Tolosa com la de Radio Andorra.
La identitat i l’origen del nostre home expliquen segons Dilmé una de les singularitats de l’edifici del roc del Pui: va ser el primer d’Andorra en què es va utilitzar el formigó armat, especialment a l’estructura interior: “L’àmplia sala de transmissors, amb les magnífiques claraboies, són impossible d’imaginar sense aquesta tècnica constructiva”. Però és que, a més, tot el projecte destil·la una “forta voluntat expressiva” que, diu Dilmé, no concorda amb l’austera funcionalitat dels espais interiors.
Exemples? La torre cilíndrica, la galeria amb els grans finestrals i la façana inspirada en l’arquitectura tradicional catalana pretenen camuflar el destí estrictament industrial de l’edifici i crear un “símbol” arquitectònic: “Només cal comparar Radio Andorra amb Fhasa per adonar-se de les diferències entre un edifici que no vol amagar la seva funció respecte a un altre amb marcada intenció estètica”.
Val a dir que Trilhe seguia en aquest punt les directrius de Trémoulet, partidari de dotar les seves estacions d’un regust arquitectònic local. A Encamp reinterpreta obertament, per exemple, el campanar cilíndric de Santa Coloma, i alguns dels elements característics de Casa de la Vall, des del colomer fins als matacans. A Dilmé també el fascina la capacitat de Trilhe de combinar l’últim crit en tècniques constructives que a l’època era el formigó armat amb les tècniques artesanals dels picapedrers gallecs que van tallar els carreus de l’edifici a partir de la pedra que es va extreure del roc del Pui per aplanar la superfície.
Perquè aquesta és una altra: no s’han demanat mai per què van construir l’emissora precisament aquí? Per la proximitat a Engolasters, fonamental perquè l’aigua del llac permet expandir les ones amb més facilitat –d’aquí les antenes que dominen el llac– i també a Fhasa, que subministrava l’energia necessària per a tan portentosa i insòlita aventura. Tant que Dilmé, endut potser per l’entusiasme, no dubta a comparar-la amb la torre de Babel. Llicències del 80è aniversari.