Fita, profeta de l’art integral
La nostra via pública és un monumental museu a l’aire lliure, com comprovarem el dia que Josep Maria Ubach conclogui el catàleg raonat que en prepara. Un museu amb autors de primeríssima fila que habitualment passen desapercebuts per al vianant. És el cas del madrileny Pablo Palazuelo, de qui quinze dies enrere vam descobrir a la carretera de la Comella una sensacional peça d’acer, Solar I, que –siguem sincers– havia passat desapercebuda per a quasi tothom. D’acord: Domènec Fita (Girona, 1927) és un artista considerablement menys clandestí que Palazuelo. Hi ajuda el fet que està feliçment viu i que el 2006 encara va desfilar per Canillo per inaugurar una exposició al Palau de Gel (Animalons) i el monòlit en homenatge a Carlemany a la plaça que du el nom de mon pare.
Si en parlem avui i aquí és perquè l’arquitecte Enric Dilmé, amb el barret d’historiador, li ha dedicat l’última entrada del bloc que consagra a l’arquitectura contemporània. Què hi fa, un escultor, aquí? Fàcil: Fita és el profeta de l’art integral, que és –deixem ara la paraula a Dilmé– “com l’artista gironí anomena les obres per encàrrec en simbiosi amb l’arquitectura i l’urbanisme: es tracta de treballs que aparentment poden limitar la llibertat de l’artista, pels condicionants de comitent, el lloc, el context i la resta de col·laboradors però que, en comparació amb les obres destinades a la galeria, guanyen en transcendència pública i social”.
És el que passa a Ordino, que cronològicament va ser el primer espai andosí on va intervenir. Com va anar a espetegar a Ordino? Per mediació, explica Dilmé, de l’arquitecte Jordi Bonet, col·lega de Fita a la Reial Acadèmia de Sant Jordi i continuador de l’obra de Gaudí a la Sagrada Família, habitual d’altra banda de la parròquia. Va ser Bonet qui va posar en contacte Fita amb el també arquitecte Albet Pujal, i va ser així com va ser contactat per treballar a quatre mans amb l’arquitecte Fermí Ginjaume per projectar la plaça de mossèn Cinto, bastida sobre un semisoterrani i avui reconverttida en centre de salut comunal. Fita hi va deixar el segell en la barana de ferro Corten gravada amb referències folklòriques que protegia la plaça, que s’ha conservat en la reforma, i en la silueta del buner gegant que presideix la mitgera de l’edifici veí: ara ja saben de qui és una de les imatges icòniques de la parròquia.
Fita és també l’autor de l’obelisc d’acer i vidre plomat –vitrall!– que es va plantar el 2007 a la rotonda de l’Auditori Nacional. L’obra andorrana del nostre home d’avui es completa amb les 400 peces –400, amb lloc destacat per a una font de vitralls i un monumental bestiari– que va crear per al complex hoteler de l’Hermitage, a Soldeu, projectat per l’arquitecte José Luis Orobitg.
Fita, en fi, és un molt prolífic escultor, amb prop de 400 obres d’encàrrec, 11.300 peces i 40.000 dibuixos inventariats, que s’ha prodigat en l’art religiós –hi ha peces seves a les catedrals de Girona i Vic, a la Sagrada Família i al monestir de Montserrat– i a la via pública. Dilmé hi va anar a parar quan es va interessar en l’obra del vitraller català Joan Vila-Grau, que havia treballat a Sant Pere Màrtir. Aquest estiu el va visitar al taller de l’artista al barri gironí de Montjuïc. Hi conserva, explica, una col·lecció de llibretes amb la referència i els esbossos de la seva vastíssima obra. Inclosa l’andorrana.