Ignasi de Dalmases, actor i 'speaker': “L’essencial és que el missatge arribi, no si ho fas bé o malament”
Es posa per ventura nerviós quan ha de parlar en públic? S’entrebanca? Tremola? No sap què fer amb les mans? Dubta si s’ha de posar corbata o vestir d’esport? Convé intervenir molt o passar discretament? Aquestes i altres qüestions igualment urgents les tocarà en el taller ‘L’art de convèncer’ que demà i dissabte imparteix a Entreacte.
Em preparo el guió, l'assajo, sol i en companyia, però quan arriba el moment, m’entrebanco i em tremola la veu. Per què em passa?
Perquè estem massa preocupats que si ho farem bé o malament, quan el més important quan parlem en públic és que l’essencial és el missatge, i que el missatge arribi al seu destinatari. Ens hem de centrar en això, no en nosaltres.
Però és que nosaltres som l’eina. Si falla l’eina, no hi ha missatge.
Exactament. Deia Mondrian que l’artista ha de ser humil, perquè en essència és només un canal que serveix per transmetre un missatge. I lligat amb tot això hi ha l’autoconfiança: quan pronuncies un discurs, o vols convèncer un interlocutor, o pretens liderar un equip, has de tenir un alt nivell d’autoconfiança.
I com es fa, això? Es pot cultivar o ve de sèrie?
L’autoconfiança és un muscle que es pot entrenar, i com qual-sevol altre muscle, si vas al gimnàs l’acabes desenvolupant.
Quan parlo en públic, primer em costa però després m’animo i al final quasi que em costa deixar el micro. M’he de preocupar?
És natural. Parlar en públic ens posa, si se’m permet l’expressió. L’entusiasme és molt recomanable, perquè és encomanadís. I facilita molt les coses perquè vol dir que has interioritzat que el missatge és el més important.
També es cultiva, l’autoconfiança? I com?
Primer de tot, venint als meus cursos. I després, amb exercicis d’autoconeixement. Com et prens els errors: com una oportunitat per millorar o com una excusa per autoflagel·lar-te.
Ja que en parla, aixequi una mica la meva autoestima.
Fes una llista amb totes les teves qualitats o virtuts.
M’ho posa difícil.
Al principi te’n sortiran poques. Però si t’hi entretens veuràs com fàcilment te’n surten una desena. O una vintena! Només amb aquest exercici començaràs a veure el món i sobretot a tu mateix amb una perspectiva més positiva. Això no obsta que t’hagis de preparar la intervenció, és clar.
Quins gestos he d’evitar a qualsevol preu davant del públic?
Estigues atent al destinatari mantenint-hi un contacte constant amb la mirada. Així li fas saber que t’hi estàs dirigint, i en perceps la reacció de forma que pots adaptar-t’hi. Si no, és possible que acabin desconnectant.
Més.
Mirada oberta i cos obert, que vol dir evitar per norma general posicions encongides, cames i braços creuats, mans a les butxaques, gestos bruscos, cops i copets amb el bolígraf, tics... I paraules crossa o onomatopeies de l’estil béee, Hmmm...
En una reunió de feina, quan hi he d’intervenir, sense abusar, i quan he de callar, sense inhibir-me?
Escolta, espera, tingues paciència i no interrompis. Deixa parlar. Existeix l’anomenada regla dels dos terços.
A veure, a veure.
Escolta dues vegades més del que parlis, pregunta dues vegades més del que afirmis, i reformula dues vegades més del que proposis.
M’ho haurà d’explicar, sobretot això últim.
És molt millor que una idea o proposta amb què et presentes a la reunió surti de forma espontània d’algun dels teus companys d’equip, i tu la reformulis, que no que tu la llencis abans de començar.
I el vestuari?
El millor és no ser dogmàtic, en aquest i en tots els àmbits. Però mira de vestir de forma agradable i que s’avingui amb el públic, el tipus de reunió i la matèria de què es tracti.
Quan s’avé i quan no?
Davant del dubte, corbata; davant del dubte, americana. No t’arrisquis a posar-te vambes si no n’estàs segur.