Imprimir el neolític al taller d’Escaldes
Regirarocs fabrica rèpliques exactes de dues falçs del jaciment de la Marmotta (Itàlia) i somia a fer-ho amb peces del país.
Les impressores són objectes quasi màgics que un dia no gaire llunyà fabricaran des de sabates fins a electrodomèstics, probablement fins i tot òrgans humans. Si no és que ja ho fan. Això és cosa sabuda. Per això era qüestió de temps que aquesta tecnologia arribés en un àmbit com és l’arqueologia. I totalment lògic, fins i tot previsible, que qui s’hi estrenés entre nosaltres fos Regirarocs, que s’ha caracteritzat des dels inicis a aplicar les noves tecnologies a l’anàlisi de jaciments, i recordin tan sols els models virtuals en 3D que anys enrere va efectuar dels jaciments de la Roureda de la Margineda, del cementiri de Soldeu i de l’enterrament megalític de Nuncarga, a l’Alt Urgell.
La nova andròmina de l’arqueòleg Gerard Remolins és una impressora que permet elaborar rèpliques en alta resolució i a escala de qualsevol objecte. Des d’una eina prehistòrica fins a un jaciment complet. Per provar-la, a finals d’agost va imprimir aquestes dues falçs exhumades al jaciment lacustre de la Marmotta (Itàlia), on ell mateix va treballar anys enrere per compte del Cesid espanyol. Un jaciment datat del 5.700 abans de la nostra era, conegut com la Pompeia del neolític i extraordinari perquè, diu, d’un dia per l’altre, i després del que sembla un petit incendi va ser abandonat pels seus habitants i immediatament cobert per les aigües del llac Bracciano. El que per a ells va ser un esdeveniment catastròfic ha resultat una autèntica mina per als arqueòlegs, que hi han recollit milers d’objectes de fusta, pedra, ceràmica i os. “El registre arqueològic complet, una cosa raríssima”, diu, entusiasmat: “Perquè ens entenguem: a mi m’interessa especialment la distribució de les estructures poblacionals, com s’organitzava l’assentament i la funcionalitat de l’espai. A la Feixa del Moro, per exemple, hi hem documentat els forats on creiem que col·locaven els troncs que sostenien les estructures. Però és que a la Marmotta ens hem trobat fins i tot els troncs!”
Però parlàvem de les falçs d’aquí al costat, amb una minúscula Venus com a propina. Aquí en tenim la rèplica de resina, que s’ha fabricat a partir de l’arxiu numèric de la peça. S’imprimeix capa a capa, amb una precisió mil·limètrica, i se li aplica llum ultraviolada perquè la resina vagi solidificant. Es tractava de comprovar-ne el resultat i diu que sí, que la textura de la falç de resina és similar a l’original. El color se li afegirà posteriorment, i l’únic que resulta sospitós al tacte és el pes. Però quants dels nostres lectors sabrien dir el que pesa una falç neolítica d’os de 22 centímetres de llarg?
És un primer pas per crear rèpliques d’objectes que d’altra manera no es podrien manipular directament. De fet, no cal ni tenir la peça original al taller. N’hi ha prou de disposar del model virtual. La impressora el tradueix en capes de resina que van construint la peça. La llum ultraviolada l’asseca. Les rèpliques poden ser clavades, ja s’ha dit, però també a escala, així que sobre el paper és possible reproduir per exemple un jaciment prèviament digitalitzat –pensin en la Roureda– i convertir-lo en una maqueta exacta, imprimint-la per parts i ajuntant-les després en una sola peça. Utilíssim per les enormes possibilitats divulgatives que s’hi intueixen, tant per als arqueòlegs com per al públic en general, i especialment per a qui té limitacions sensorials.
Remolins parla meravalles de la seva nova joguina. Pensin que estem parlant de l’home que va construir la rèplica d’una fona ibera i que s’ha convertit en foner expert. I ja somia a imprimir una destral de la Feixa del Moro, un recipient de ceràmica del Camp de Colomer i, qui sap, potser el nou roc de les Bruixes descobert al març sobre Meritxell. En tornarem a parlar, no en tinguin cap dubte.