Jordi Casamajor: “No senyalitzaria el roc de les Bruixes: si t’interessa, el trobaràs”
És probablement el nostre major especialista en art rupestre. Vaja, sens dubte. Ha documentat milers de gravats que d’altra manera s’haurien perdut i que ara esperen que l’administració faci la seva feina, que és catalogar-los. Dissabte desfila per l’Espai Columba per encomanar el personal la seva personalíssima dèria per pedres, pedrots i rocs. Quan el sentin parlar, es convertiran a la seva fe. Estan advertits.
Què tenen les pedres?
Sempre he tingut la dèria pels vestigis del passat, tot i que no soc arqueòleg, i em fascinen els espais carregats de potència espiritual, màgica, mística... Connectar amb aquesta religiositat pagana, per a mi és essencial. Sense això, no trobaria sentit a enfilar-me per les muntanyes.
Vol dir que els gravats són expressió de certa espiritualitat ancestral? No ho està amanint?
La mirada ho és tot. Hi haurà qui veurà una simple ratlla gravada a la pedra. Altres ho passem, si tu vols, per un sedàs més culturalista i hi percebem la manifestació d’una religiositat que m’atreviria a dir que és innata a l’ésser humà.
Descarta que els nostres rebesavis del neolític gravessin les pedres perquè sí, doncs.
L’art per l’art és un invent modern, per no dir contemporani. Està totalment descartat que les pintures d’Altamira les va fer per matar el temps un senyor que s’avorria les tardes de diumenge a la cova. I els nostres gravats, tampoc.
Llavors?
La representació gràfica ha tingut quasi fins als nostres dies unes finalitats molt concretes. Eren pastors analfabets que no necessitaven escriure però sí comunicar-se amb la divinitat: i ho feien a través de símbols i grafies que coneixem però que no sabem desxifrar.
I per què en pedra?
Ho devien fer també sobre altres suports, cuir, fusta, sobre la pell. Però és evident que els materials peribles no han sobreviscut. Pedres i roques, sí.
Tots els gravats tenen vocació diguem-ne espiritual?
Les creus de terme, per exemple, no.
I les cassoletes?
Es troben sempre al costat de monuments megalítics íntimament relacionats amb els rituals funeraris, i per tant, amb el més enllà, la religió, en fi.
Reconeix a ull nu una pedra amb possibilitats altes d’ocultar un gravat?
Quan n’has vist molts desenvolupes certa intuïció. Però no sempre funciona. Els gravats de can Diumenge, per exemple: tens el coll de Jou allà al costat, amb unes vistes precioses del fons de la vall, amb una roca llisa i magnífica, però en canvi va i graven en un raconet més apartat.
Per què?
Mircea Eliade proposa que són llocs on pot haver tingut lloc una hierofania, una manifestació de la divinitat. Tingues en compte que les divinitats es projecten quan elles volen i on elles volen, no on tu vols.
Qui feia els gravats?
Probablement xamans o sacerdots, el que als pobles celtes serien druides, que d’altra banda són més o menys coetanis. El pastor potser hi anava a resar, potser hi deixava algun signe votiu, però el gran ritual sempre ha estat reservat al sacerdot.
I ara que els té catalogats, què?
Tocaria inventariar aquest patrimoni, que en quedés constància oficial. Jo m’he limitat a documentar, descriure i localitzar petròglifs a títol individual, i a més no soc arqueòleg. I si un dia es perd, tot aquest material?
Qui ho ha de fer?
En la meva opinió, l’Administració. Pere Canturri em parlava de gravats que després he intentat trobar però ha sigut impossible: a la Peguera, a Arinsal, fins i tot a Sant Joan de Caselles. Res. Tenia molts documents i fotos que ves a saber on han anat a parar.
Per què ha interessat tan poc, aquest patrimoni?
Potser perquè no és gaire vistós, i perquè si no te l’expliquen passa desapercebut. Cal algú, un neoxaman, que l’interpreti, que el sàpiga narrar, fins i tot teatralitzar. Si no, són rocs amb ratlles i poca cosa més.
És partidari de no publicar la localització d’aquests gravats. Una visió pelet patrimonialista.
No tinc cap problema de dir que són a Rocafort, a Arcavell, Bolvir, on sigui que els he trobat. Però no diré la coordenada exacta. Si t’interessa de debò ja els trobaràs.
No sigui dolent.
No és un capritx. Es tracta de conservar un patrimoni hiperfràgil.
Què fem amb el roc de les Bruixes? No el senyalitzem?
Si hi posem una urna de vidre no veurem els gravats, per la condensació, i perquè hi proliferaran els fongs i ens carregarem l’entorn; i unes proteccions metàl·liques, l’impacte serà encara pitjor.
Doncs què fem?
Deixem-ho com està. Qui realment hi estigui interessat, ho trobarà. No és tan difícil. Qui s’esforça ho respecta. No soc partidari de senyalitzar-ho. Però això no vol dir que estigui en contra de la divulgació: me n’he fet tips de parlar i escriure del gravat rupestre. Estic a favor de protegir-lo perquè és molt fràgil.